Bàrbar aquelarre
No vull ni pensar què passarà al Born d'avui en un mes. En l'efemèride de la mort de Franco, es preveu una competició de llançament d'ous i de tomàquets, una performance popular que recordarà allò que proposava fa uns anys l'escultor Eugenio Merino, quan va presentar a ARCO la seva obra Always Franco", una peça de polièster, resines, pèl humà i ulls de vidre que reproduïa la figura del dictador en un frigorífic, com els de la Coca-Cola, que semblava un taüt. Deia Merino: «Els artistes hauríem de disposar d'imatges de Franco per denigrar-les a cor què vols».
A l'exposició del Born hi és, aquesta escultura de Merino, però sense la nevera. Només el rostre inquietant del colpista militar, amb la flàccida pell de la mort, la papada de la misèria moral i la mirada de l'assassí. El discurs de l'estàtua sense cap de l'esplanada es complementa i té sentit amb aquesta efígie macabra de l'interior. Per això la Fundación Francisco Franco (subvencionada per l'Estat, convé no oblidar-ho, almenys fins fa un any) es va rebel·lar contra Merino i ara ha escrit aquest comunicat delirant contra el «bárbaro aquelarre» del Born.
Hi ha qui veu en l'exhibició pública - legítimament - una manca de connotació. «No fa visibles els mecanismes d'allò que critica», diu Xavier Antich en un interessantíssim article. Discrepo del meu amic. Si els feixistes s'ofenen, «l'esquerda entre el que diu i el que amaga» és notòria i explícita.
