¿Primavera a Teheran?

No ha passat tant de temps des que George Bush inclogués l’Iran a la seva llista de països de l’eix del mal. No n’ha passat tant des que el seu Govern, abans que Obama arribés al poder, dirigís la mirada al país dels aiatol·làs amb intencions similars a les que abans havia dirigit cap a l’Iraq per atacar-lo. En temps d’acords impossibles i guerres tan fàcils d’iniciar com impossibles d’acabar, en anys bàrbars on la principal estratègia per resoldre tensions era atacar, l’Iran era el pròxim.

En una dècada tot ha canviat, el diàleg ha obert un camí d’apertura a l’Iran. Per descomptat que compta el relleu als Estats Units, però el més important és la reacció de la societat iraniana. Encara que no sigui una democràcia oberta, encara que el poder dels guardians de la revolució no és menor, encara que el líder suprem sigui inqüestionable, encara que fins i tot el president estigui sota la lupa dels aiatol·làs més conservadors, la revolució va entregar un cert poder a la ciutadania –controlat això sí–, però tal com revelen els resultats de les eleccions de divendres gens menyspreable.

Amb la idea de desmobilitzar el vot jove i el d’una classe mitjana que pugna pels beneficis d’un país obert a l’economia global, els guardians de la revolució i els candidats més conservadors havien fet tot el possible perquè els seus opositors no hi poguessin concórrer, vetant els candidats més aperturistes i prohibint la participació de centenars d’opositors. Però no ha funcionat. Fins i tot els presos polítics i els líders del moviment verd, que no s’hi van poder presentar, en lloc de fer una crida al boicot van llançar missatges clars per anar a votar les llistes aperturistes.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El resultat sembla evident. Des que el reformista Rouhani va arribar a la presidència del país, l’Iran va iniciar una nova era d’oportunitats que culminen amb el triomf en aquestes eleccions dels candidats moderats. ¿Primavera iraniana? És aviat per assegurar-ho. Aquesta era la primera vegada que els iranians anaven a les urnes després de l’acord nuclear. Eren les primeres eleccions des de l’aixecament de les sancions i l’estratègia dels uns i dels altres podria fer possible que l’Iran passi de l’eix del mal a convertir-se en la temptació del bé.

Amb els resultats que, almenys a les ciutats, apunten una derrota històrica dels conservadors, el president Rouhani guanya per partida doble. Per una banda tindrà un Parlament trufat de moderats que el recolzaran, per l’altra ell mateix entra a l’Assemblea d’Experts. D’aquest grup, fins ara controlat pels clergues més conservadors, haurà de sortir el substitut del líder suprem, Ali Khamenei, ja gran i de salut delicada. D’aquí que en aquest moment crític el suport a Rouhani s’intueixi com l’inici de la primavera a Teheran, o una cosa molt semblant.