¿Generació perduda?

La millora en el clima econòmic general i l'acumulació de riquesa en poques mans han tornat a posar sobre la taula del debat què es pot fer o què s'ha de fer per reduir la creixent desigualtat. Des d'aquestes pàgines hem apuntat alguns dels aspectes més durs d'aquesta plaga. Tant respecte de la injustícia social que signifiquen la pobresa i exclusió d'una part no menor de les famílies del país, com en relació amb l'error econòmic que implica deixar de banda importants contingents de població.

La setmana passada vaig tenir l'ocasió d'assistir a la presentació del volum Un bon país no és un país low cost, de Miquel Puig, i del treball de Guillem López Casasnovas El bienestar desigual, tots dos bons amics, i millors escriptors, polemistes i divulgadors d'aspectes essencials per a la nostra economia. Recomano els dos llibres al lector que estigui interessat en el nostre futur. Escoltant-los, i atenent algunes de les qüestions plantejades en el fòrum convocat per la Fundació per la Indústria, de Sabadell, em va semblar que havíem de prendre més consciència d'un aspecte, poc destacat, de la nostra desigualtat. Es tracta de la que afecta, en el món dels adults, la creixent bretxa de renda, riquesa i benestar entre els col·lectius de 40 anys i més i els més joves. Una bretxa que no ha parat d'augmentar.

Algunes xifres del mercat de treball permeten situar part d'aquest problema. En l'àmbit de la desocupació, i amb dades de l'EPA del tercer trimestre del 2015, el 29,2% de taxa d'atur dels joves (16 a 34 anys) emergeix com a sensiblement més elevada que el molt més reduït 18% de la cohort de 35 a 64 anys. I encara que aquesta elevada proporció d'aturats reflecteix, indirectament, un volum d'actius que s'ha reduït en la crisi, per això mateix no deixa de ser cert que una part de la seva menor activitat (un 68,7% dels individus en edat de treballar de 16 a 34 anys enfront del 78,6% de la resta de la població) expressa l'acarnissament de l'ajust ocupacional sobre els més joves. I que els ha expulsat de forma insòlita del mercat de treball. Com ho demostra el fet que, en el tercer trimestre del 2007, just a l'inici de la crisi, els joves actius eren el 74,9% de la població de 16 a 34 anys.

Per això, és en l'àmbit de l'ocupació on la desigualtat és més rellevant. Ara com ara, els individus de 16 a 34 anys encara no perceben la millora que, des del segon trimestre de 2014, ja acumula a l'entorn del milió de nous llocs de treball. I això se suma a una crisi que s'ha acarnissat especialment en els joves: prop del 100% de la destrucció de llocs de treball ocorreguda entre el 2007 i el 2014 ha recaigut sobre els ocupats de 16 a 34 anys. En valors absoluts, això vol dir que dels 3,7 milions de llocs perduts durant la crisi, el 98,1% corresponien a joves, un col·lectiu que ha vist destruir un estratosfèric 45% de la seva ocupació del tercer trimestre del 2007 (8,3 milions). Si s'acumulen els canvis des de l'inici de la crisi fins avui, fins al tercer trimestre del 2015, la situació és, si es pot,encara més sagnant: de la pèrdua acumulada (-2,7 milions de llocs de treball), els joves han absorbit una punció de 3,5 milions, que destaca davant de l'augment (de 850.000 llocs de treball nous) de la generació de 35 a 64 anys.

Les raons del perquè, en aquesta recuperació, les empreses prefereixen contractar individus de més edat no són evidents, encara que probablement apunten a un desajust formatiu dels més joves. Tant en els baixos nivells formatius com en els més elevats, on existeix un creixent problema de sobrequalificació dels graduats universitaris.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

Per la seva part, les que expliquen l'enorme destrucció d'ocupació juvenil semblen remetre al pes aclaparador de l'ocupació temporal. En el tercer trimestre del 2007, els assalariats temporals de 16 a 34 anys eren un insòlit 40% de tota la població ocupada, davant del molt reduït 6% per als de 35 a 64 anys, de forma que aquest col·lectiu explicava més del 85,2% de l'ocupació assalariada amb contracte temporal. Afegeixin a això un augment de la jornada parcial: a finals del 2015, a l'entorn del 21% dels joves tenia aquesta tipologia de contracte, enfront de l'escàs 13% de la població de 35 a 64 anys.

Enfonsament de la seva ocupació, explosió de l'atur, biaix molt important cap al treball temporal i la jornada parcial... El futur d'aquesta generació, que és la que hauria de liderar el país d'aquí un parell de dècades, es fa cada vegada més fosc. ¿És rescatable? ¿O serà la generació perduda? Tal com van les coses fins avui, i sense entrar en altres aspectes de desigualtat actuals (salaris o vivenda, entre d'altres) o futurs (pensions), la pregunta es respon ella sola. ¿Generació perduda? Lamentablement, sí.