Anar al contingut

La bretxa salarial existeix. ¿I què?

Marta Roqueta

Vaig deixar de confiar que els sindicats majoritaris difonguessin mesures concretes per reduir la bretxa salarial entre homes i dones. No em va convèncer gens l’informe que la Secretaria d’Igualtat d’UGT va publicar el passat febrer sobre la qüestió. A diferència del que anunciava, no permetia saber per què les dones cobraven menys que els homes per fer feines d’igual valor. Tampoc quines discriminacions patien als seus llocs de treball que afectaven el seu sou.

Ara, tant CCOO com UGT de Catalunya han presentat guies de negociació col·lectiva per la igualtat retributiva. Els documents recullen orientacions per detectar quins factors contribueixen a augmentar la bretxa i propostes per eliminar-la. La guia d’UGT esclareix conceptes que a l’informe de febrer apareixien esmentats de forma molt confosa. Es tracta d’un bon pas, però no ens podem adormir sobre els llorers. Els sindicats han de fer un seguiment de les accions proposades a les guies i un retiment de comptes periòdic.

Cada cop podem precisar més quins factors influeixen en les diferències salarials entre dones i homes. Tot i així, molts cops no hi ha voluntat de prendre mesures que els evitin.

Després de cinc anys bloquejada pels Estats, la Comissió Europea ha retirat una proposta per millorar la inclusió de la dona al món laboral. Fixava un mínim de vint setmanes per al permís de maternitat i un mínim de dues per al de paternitat. A Espanya s’ha tornat a posposar l’ampliació del permís de paternitat de dos a quatre setmanes. Fa quatre anys que hauria d’haver entrat en vigor.

Per a molts experts, equiparar els permisos de paternitat amb els de maternitat i fer-los intransferibles i remunerats al 100% eliminaria una de les principals discriminacions que existeixen a la feina. El contractant sabria que tots els candidats a ocupar un lloc de treball tindrien les mateixes possibilitats d’absentar-se durant un temps per cuidar un fill. I, de pas, reforçaria la imatge que tant homes com dones són responsables de cuidar els seus éssers estimats.

L’OCDE estima que en 2013 una de cada quatre espanyoles treballava a temps parcial, una xifra tres vegades superior a la registrada en homes. Es tracta d’un dels indicadors que explica per què, a finals d’any, els homes cobren de mitjana més que les dones. És difícil saber per què algú decideix treballar a temps parcial. No obstant això, és probable que l’existència de polítiques que facilitin la conciliació i la qualitat dels serveis públics influeixin en la decisió. L’Enquesta de Població Activa del 2010 mostra que el 97% de persones ocupades a temps parcial per cuidar nens eren dones. El 89% de les que es feien càrrec de persones dependents, també. En els dos casos, la majoria justificava la seva decisió en el preu elevat dels serveis de cures.

Sembla que una altra causa de les diferències salarials entre homes i dones rau en les preferències en l’elecció de les carreres professionals. Ells són majoria en feines científiques i tècniques –millor remunerades– i elles són més nombroses en professions relacionades amb les cures, les humanitats i les ciències socials. Aquesta és la hipòtesi que sosté l’OCDE.

L’organització ha emprat les dades de les proves PISA de 2012 per establir mesures que acabin amb els estereotips de gènere que influeixen en l’elecció de carreres professionals. Les recomanacions estan dirigides a famílies, centres educatius, mitjans de comunicació i Estats. Com aplicaran les mesures els actors implicats?

A l’informe de l’OCDE es constata la seva preocupació perquè les noies accedeixin a llocs relacionats amb les ciències i la tecnologia. Però no posa tant esforç perquè els nois s’interessin per les carreres en les que elles son majoria. En general, les professions amb més presència de dones són poc valorades. I això sol traduir-se en menor remuneració i en poc interès perquè la resta de la població s’interessi per realitzar-les.

Al meu entendre, una de les raons és que solen ser professions que no generen grans beneficis econòmics. Tampoc es perceben com a feines que contribueixen al progrés. S’ha de tenir en compte, però, que es tracta de professions fonamentals per al desenvolupament d’un Estat del Benestar, com la sanitat, l’educació o els serveis socials. Reivindicar-les és possible. Finlàndia, per exemple, és un país que ha convertit l’educació en una marca de prestigi.


0 Comentaris
cargando