Anar al contingut

Els DISSABTES, CIÈNCIA

L'atracció sexual i el futur de l'espècie

Salvador Macip

El fet que els humans vinguem en un ampli 'pantone' de marrons té arrels molt complexes

Atots ens han explicat en un moment o altre que la diferència natural de tons que presenta la nostra espècie és deguda al sol. Les ètnies són progressivament més fosques a mida que el seu lloc d'origen s'acosta a l'equador, perquè allà és on som més vulnerables als nocius raigs ultraviolats. Sense que ens protegís d'ells la melanina que fabriquen certes cèl·lules, i que és la que determina el color de la pell, les mutacions serien molt més freqüents. Com a conseqüència, també ho serien els càncers. L'abundor de melanina, ens han dit, és una adaptació a l'entorn seleccionada pels seus beneficis sobre la capacitat de sobreviure.

Això és essencialment veritat: algú de complexió pàl·lida que estigui exposat al sol tropical sense protecció té un risc molt elevat de cremar-se i tenir problemes seriosos a la pell. Però cada vegada hi ha més informació que suggereix que hem simplificat els motius responsables del procés i que el fet que vinguem en un ampli pantone de marrons té unes arrels molt més complexes. La primera dada que ens ha de fer sospitar de la versió oficial és que els Homo sapiens primigenis, que van sorgir a l'Àfrica fa uns 200.000 anys, ja eren foscos. Així doncs, estrictament parlant, la selecció natural en realitat ha fet que amb els segles aparegués la pell blanca, no la negra, que és el nostre color original.

 

Llevat que ser negre en un país com, posem per cas, Suècia fos un inconvenient important, podríem pensar que l'evolució no ens hauria fet empal·lidir a mesura que els nostres avantpassats emigraven cap al nord. Segons un article publicat recentment no és tan senzill. Una part de la culpa la continuaria tenint el sol, però sense res a veure amb el dany que causa a l'ADN i com això provoca tumors malignes. La raó seria la nostra dependència de la vitamina D, que majoritàriament fabriquem a la pell gràcies als raigs ultraviolats. Se sap que un dèficit d'aquesta vitamina té uns efectes importants en la salut i que, com més foscos som, més hores de sol són necessàries per aconseguir-ne generar els nivells mínims. Per tant, els mil·lennis d'evolució ens haurien destenyit perquè poguéssim aprofitar millor el sol tènue de les latituds europees i asiàtiques, on no és tan important la protecció de la melanina.

Aquesta teoria també té els seus forats. Malgrat que la sortida de l'Àfrica va començar fa uns 40.000 anys, en fa només 8.000 a la Península Ibèrica encara érem majoritàriament de pell negra, tal com demostren uns estudis genètics fets per l'equip de Carles Lalueza-Fox, de la Universitat de Barcelona, a un esquelet trobat a La Braña. Els darrers treballs diuen que, a Ucraïna, els gens relacionats amb la pigmentació encara estaven evolucionant fa 5.000 anys. És a dir, la nostra pèrdua de color no va ser tan ràpida com caldria esperar si l'única explicació fos facilitar l'absorció de llum ultraviolada per generar vitamina D. Això podria ser perquè els primers humans eren bàsicament caçadors i ja n'obtenien prou dels peixos i els animals que formaven part de bàsicament tota la seva dieta. A partir de la revolució del Neolític i del canvi alimentari que va comportar l'agricultura, el paper del sol per mantenir els nivells adequats de vitamina podria haver passat a ser més rellevant.

El fet que juntament amb l'aclariment de la pell apareguessin unes altres característiques en principi sense cap utilitat pràctica, com per exemple els ulls blaus i els cabells rossos, corrobora que en aquest mecanisme encara hi deu haver més mecanismes implicats. Els científics ho expliquen per la intervenció que hi té la selecció sexual, que sovint oblidem que també té un paper rellevant en la nostra evolució. Aquesta selecció és molt més impredictible que la natural perquè es basa en el fet que certes característiques resulten més atractives per al sexe contrari. Això facilita que els individus que les tenen acabin reproduint-se més fàcilment, i així els gens responsables passin a les següents generacions, sense que necessàriament proporcionin cap altre avantatge.

Sovint, la selecció natural i la sexual han coincidit. Als homes ens agraden els pits grossos i els malucs generosos perquè són senyals de fertilitat que prediuen una millor propagació del nostre ADN. I a les dones els atrauen les espatlles amples i els braços forts perquè anuncien més capacitat de protegir les cries. En un entorn social, aquests motius perden rellevància, i els individus més atractius ho són per trets determinats per conjuntures socials, a vegades ben aleatòries. Es veu que als troglodites els agradaven les rosses de pell clara, i així hem evolucionat. ¿Cap a on ens portaran els gustos moderns? ¿Com seran els humans dels propers mil·lennis? ¿Ens acabarem assemblant tots al Justin Bieber i la Kim Kardashian? Potser millor que no hi siguem per veure-ho. 

0 Comentaris
cargando