Anar al contingut

Els DISSABTES, CIÈNCIA

Siguem solidaris tot l'any

Salvador Macip

Cal disposar d'organitzacions privades que incentivin i canalitzin els donatius constants

Un dels inconvenients de ser un metge que es passa la major part de la jornada tancat al laboratori és que no tinc moltes oportunitats d'interaccionar amb pacients. Encara que els meus subjectes d'estudi siguin les cèl·lules, no perdo de vista que el que busquem és una manera de solucionar problemes de salut i millorar la qualitat de vida de les persones. Per sort, la tasca de divulgació permet que em salti de tant en tant aquesta barrera invisible i entri en contacte amb els qui un dia es podrien beneficiar de la investigació que fem. Per això miro de trobar temps per contestar les preguntes que rebo per e-mail o xarxes socials, i aclarir els dubtes dels malalts de càncer i els seus familiars que s'adrecen a mi.

UN DELS TEMES recurrents en aquestes consultes és si cal marxar a l'estranger per poder rebre el millor tractament possible. Alguns exemples recents de personatges coneguts amb càncer que s'han tractat als Estats Units han revifat la sensació que el secret per sobreviure a aquesta malaltia és tenir prou diners per pagar-se un hospital a l'altre costat de l'Atlàntic. Cal deixar ben clar que en la immensa majoria de casos no és així. Els fàrmacs realment efectius s'aproven gairebé a la vegada a Amèrica i a Europa.

A més, als nostres hospitals s'apliquen les mateixes tècniques que en qualsevol altre país desenvolupat, perquè els protocols a seguir es discuteixen i s'aproven en fòrums internacionals a partir d'estadístiques recollides arreu del món. Per tant, podem estar tranquils: en general, la sanitat pública catalana no té res a envejar als centres privats de la costa est americana pel que fa al coneixement i els recursos dels quals disposa per lluitar contra el càncer.

Hi ha alguna excepció. La clau per millorar el pronòstic d'un tumor maligne és aconseguir extreure'l tot. Per això és important descobrir el càncer com més aviat millor: si no ha tingut temps d'escampar-se, les possibilitats de poder-lo treure d'una peça són més elevades i, d'aquesta manera, puja el percentatge de supervivència. La cirurgia, doncs, hi juga un paper important. El problema és que a vegades el tipus de tumor i la seva localització dificulten molt la feina i cal tenir l'experiència adequada per poder netejar completament el teixit de cèl·lules canceroses. És llavors quan pot ser que la persona més indicada per portar a terme una intervenció així de delicada treballi en un hospital de fora del país.

Aquest va ser el cas d'en Richi, un nen de Palamós que tenia un tumor al cervell. Se'l va intervenir a Barcelona però no es va aconseguir treure'l sencer. Llavors els seus pares van recollir donatius per portar-lo a l'hospital Dana-Farber de Boston, on hi havia neurocirurgians prou preparats per acabar la tasca. La setmana passada em van convidar a un espai de televisió on vaig coincidir amb Ricard Garcia, el pare d'en Richi. Ens va informar que el noi està recuperant-se favorablement de l'operació, i que ara han decidit trobar la manera d'ajudar altres malalts que estiguin en una situació similar.  Ho han fet muntant una fundació que recapta fons tant als Estats Units com a Catalunya, amb l'objectiu d'invertir els recursos generats a cada territori a millorar el tractament i la recerca sobre el càncer infantil, una àrea que està bastant oblidada pel finançament públic pel fet de ser una malaltia relativament poc freqüent.

A casa nostra, el primer objectiu que tenen és crear dues beques per entrenar un cirurgià i un neurooncòleg als Estats Units i que després puguin tornar per aplicar els seus coneixements a l'Hospital Sant Joan de Déu.

ELS CATALANS som en general solidaris, però sembla que ens recordem de la recerca només una vegada a l'any, quan arriba la Marató de TV-3. Això fa que desaprofitem moltes oportunitats de finançar projectes importants que, a causa de les retallades actuals dels pressupostos o perquè estadísticament tenen menys impacte, no arriben tan lluny com podrien. Els britànics i els nord-americans, en canvi, han posat en marxa un sistema de donatius que no s'atura mai. Són un exemple que caldria imitar. Per poder arribar a aquest punt és necessari no solament conscienciar-nos com a societat, sinó també disposar d'organitzacions privades que incentivin i canalitzin tots aquests donatius.

Ja en tenim diversos exemples, com la Fundació Josep Carreras (www.fcarreras.org), que fa anys que finança l'estudi de la leucèmia. Esperem que la Fundació Richi (www.richifoundation.org) segueixi els seus passos. Pensem en la bona feina que entitats així poden fer i ajudem-los per ajudar-nos. Podem contribuir molt a la lluita contra el càncer: depèn de tots nosaltres que puguem dominar aquestes malalties en els pròxims anys.

0 Comentaris