Anar al contingut

IDEES

Kavadias, la gràcia del mar

Jordi Puntí

Club Editor acaba de publicar un llibret singular. Es diu Li i altres relats, de l'escriptor grec Nikos Kavadias, i en recomano la lectura i fins i tot la relectura. El volum consta de tres narracions (55 pàgines) i una nota del traductor, Jaume Almirall, sobre l'autor (44 pàgines més). A més de la narració preciosa que dóna títol al llibre, n'hi ha una altra que és d'una senzillesa perfecta -De la guerra- i encara una tercera, molt breu, que es llegeix com una propina: una carta emotiva adreçada a un cavall que ha mort.

És una bestiesa resumir un relat curt, però ni que sigui per enllaminir-los diré que la narració Li explica la història d'un mariner radiotelegrafista i una nena xinesa de deu anys. La nena viu amb la seva família en una casa flotant i no ha trepitjat mai terra ferma. El vaixell ha atracat en algun lloc a prop del port de Hong Kong i s'hi ha d'estar deu dies. Durant aquest temps, el mariner es posa d'acord amb la nena -que cuida el seu germà petit, un nadó- perquè li netegi la cabina i li faci companyia. El relat avança entre els silencis i converses d'ells dos, una descoberta mútua, i està tocat d'una malenconia difusa que no sabem d'on ve (ho sabrem potser al final).

La nota biogràfica de Jaume Almirall té la virtut d'ampliar el sentit del llibre. Kavadias (1910-1975) va ser radiotelegrafista de vaixell i no va escriure gaire: aquestes narracions, tres llibres de poemes i una novel·la autobiogràfica. A partir d'aquests textos i les cartes a la família, Almirall refà la seva vida. Entenem aleshores que l'escriptura de Kavadias era com una prolongació de la seva existència nòmada. Es retratava a si mateix amb una lucidesa terrible: parlava del mar, la vida solitària, els ports, els bordells, les dones, però també de l'enyor, la llunyania, la necessitat de no estar mai quiet... A l'última línia del conte Li, llegim que el va acabar el «25.12.1968». ¿Qui escriu una història així el dia de Nadal? Algú que té 58 anys i necessita recordar, que conjura la soledat vivint en el record. D'aquí ve potser la melancolia difusa d'un relat perfecte.

0 Comentaris