Pedrolo i Fuster, els pares del 'noir' català

Jaume Fuster (1945-1998) estava entestat a popularitzar el terme lladres i serenos i, encara que no va acabar d’aconseguir que anomenéssim sempre així la novel·la negra, sí que va aconseguir popularitzar-la entre els lectors en català, perpetuant, com un deixeble seu, el llegat del mestre Manuel de Pedrolo (1918-1990). Sense ells, pares indiscutibles del noir català, el gènere no hauria sigut el mateix a casa nostra , igual que no ho hauria sigut el hard boiled nord-americà sense Hammett ni Chandler. 

Avui es compleixen 20 anys de la mort de Fuster, autor de l’emblemàtica De mica en mica s’omple la pica (1972), a qui es recordava dilluns en una taula rodona de BCNegra, en una edició en què també es reivindica l’autor de Joc brut (1965), en un dels múltiples actes de l’Any Pedrolo, que commemora el centenari del seu naixement. Apunta el professor i editor de Crims.cat Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974), que publica l’assaig Jaume Fuster. Gènere negre sense límits (Alrevés), que, amb permís de Cèsar August Jordana o Domènec Guansé, la primera pedra la va plantar Rafael Tasis, amb La Bíblia valenciana (1955), primera novel·la policíaca (o d’enigma, que no negra), protagonitzada per un reporter i un detectiu a la Barcelona de preguerra.  

LA COL·LECCIÓ MÉS IMPORTANT / A més d’escriure, d’entre la seva aclaparadora producció de 120 obres, cinc noirs –Doble o res (guardada en un calaix durant anys per la censura franquista), Joc brut, Es vessa una sang fàcil, L’inspector fa tard i Mossegar-se la cua–, va ser Pedrolo, el 1963, al capdavant de La Cua de Palla, qui va crear la col·lecció més important de novel·la negra en català (a Edicions 62). En aquesta col·lecció, amb traduccions dels millors (Joaquim Carbó, Joan Oliver, Maria Aurèlia Capmany...), va introduir els grans de l’època del hard boiled americà (Hammett, Chandler, Ross Macdonald) i de França (Simenon). «És el que estava en voga fora i ell volia demostrar que també podia funcionar aquí, en català. Va omplir un gran buit que teníem des de Tasis», assenyala l’escriptora i comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959). Tot i que no va aconseguir estimular la producció en català, cosa que sí que va fer Fuster.

«El mèrit de Pedrolo i Fuster va ser aconseguir que contactéssim amb la literatura universal», apunta l’escriptora Margarida Aritzeta (Valls, 1953), membre d’Ofèlia Dracs, el col·lectiu creat per Fuster –en què també va embarcar la seva dona, Maria Antònia Oliver, Jaume Cabré, Carbó, Vicenç Villatoro i Josep Albanell–, que defensava la normalització del català a través de reivindicar la literatura popular, amb gèneres com l’eròtic, el misteri i el terror i el negre, i que d’aquest últim va crear el volum col·lectiu Negra i consentida. 

«Fuster era un líder capaç d’impulsar coses com l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i Ofèlia Dracs, per a la qual ens va reclutar a molts per escriure novel·la negra. Creia que aquesta, a més de ser una ei-

na literària i d’experimentació, es podia utilitzar per a la recuperació cultural del país, fent que la gent tornés a llegir en català», afegeix Aritzeta. 

Fuster va crear l’altra gran col·lecció de lladres i serenos, La Negra (a La Magrana), i va dirigir un temps anònimament La Cua de Palla. «Gràcies a ell, el gènere va entrar en la modernitat i va ser un innovador», opinen Martín Escribà i Aritzeta. «Era un avançat al seu temps. Ens animava a usar l’ordinador ja el 1985 i va lligar el món del llibre a l’audiovisual i l’espectacle, amb el teatre i la tele», apunta la novel·lista. Amb De mica en mica s’omple la pica i el seu protagonista, el brètol i pinxo Enric Vidal, assenyala el també coautor de La Cua de Palla: retrat en groc i negre, «el 1972, va inaugurar la novel·la negra dels 70 dos anys abans que Vázquez Montalbán ho fes en castellà amb la primera novel·la de Carvalho, Tatuaje. Cal preguntar-se per què un ha sigut tan recordat i per què Fuster tan oblidat».

 Per això, els tres autors creuen en la necessitat de reivindicar-lo, a ell i a Pedrolo, que malgrat la seva ingent producció i tasca ha quedat sepultat pel seu long-seller Mecanoscrit del segon origen, lamenta Villalonga.

    

Notícies relacionades

Andreu Martín, un bon paio fascinat pel mal

¿Val la pena?

COMPROMESOS AMB EL PAÍS / «Eren escriptors compromesos amb la societat que els va tocar viure, amb la seva literatura i el seu país», opina Martín, que recorda que Fuster feia viatjar els seus personatges per tot el concepte dels Països Catalans, i eren conscients que «la novel·la negra és un element meravellós per qüestionar els fonaments del sistema».   

El secunda Villalonga. «Pedrolo era un gran transgressor. La seva crítica a la dictadura és ferotge. Defensa la llibertat. És d’esquerres i independentista avant la lettre quan es portava l’autonomisme. I era un personatge incòmode i molest per a part de la intel·lectualitat catalana. Per això durant anys ha patit ostracisme». Potser és hora de rellegir-los.