Anar al contingut

BCNEGRA

Andreu Martín, un bon paio fascinat pel mal

El novel·lista, mestre local de la novel·la negra, publica 'L'Harem del Tibidabo'

Elena Hevia

Andreu Martín, un bon paio fascinat pel mal

RICARD FADRIQUE

El primer és constatar i sorprendre’s que un paio tan afable com Andreu Martín (Barcelona, 1949) sigui un dels més esforçats i prolífics autors de la novel·la criminal en català. Diu, i se l’ha de creure encara que el to sigui divertit, que sent fascinació pel mal. Res que no sentim tots, la gent corrent, una barreja de repulsió i atracció pels detalls escabrosos. Ho explica l’autor en la presentació de L’harem del Tibidabo (Crims.cat / Al revés). «Si sentim que, simplement, un home ha assassinat 12 persones, no ens produirà tant horror com si ens expliquen que ha torturat fins a la mort la seva dona i la seva filla». Flaubert deia que Déu està en els detalls, però Martín deu estar convençut que en realitat és el diable el que es preocupa per ells. Almenys en la novel·la negra.   

Que no s’exigeixi rigor històric en la localització del prostíbul, això és l’Harem, que l’escriptor s’ha imaginat al Tibidabo, concretament en un edifici en què durant la guerra civil es va instal·lar el consolat soviètic (això és cert, però avui acull una casa d’assegurances). Martín canvia la numeració i sobretot fantasieja amb un bordell sofisticat amb cortinatges, divinitats hindús en delicades posicions sexuals, una sala règia per a les orgies i un subterrani, el búnquer que van deixar els soviètics i que en la realitat es pot visitar.

L’investigador és Mili (d’Emili) Santamarta, propietari del negoci i un home peculiar a qui li agrada transvestir-se. I el crim va tenir lloc 12 anys enrere, quan la mare de Mili va desaparèixer suposadament amb un client, encara que en realitat va ser assassinada. «Mili rep a la vegada una bona i una mala notícia. En veritat la seva mare no el va abandonar com s’imaginava, però la realitat és que és morta», explica Martin.

Riu quan se li pregunta si s’ha documentat personalment en tot el reguitzell d’espais gens sants que apareixen al llibre: coves de sadomasoquisme, temples de sectes satàniques i altres llocs de perdició. Li treu ferro a l’assumpte: «Segons els Mossos d’Esquadra, hi ha 23 sectes satàniques a Barcelona. Dit així sona molt fort perquè, en realitat, ¿com es pot confiar en una secta satànica amb seu i estatuts? ¿Què faran més enllà de matar una gallina i alguna orgia?». Per això prefereix imaginar-se-les amb la seva mala bava d’altres temps.

Com en altres novel·les seves –més de 100, que es diu aviat– una de les seves protagonistes és Barcelona. El vincle amb una de les seves novel·les més importants, Cabaret Pompeya, un retrat de la ciutat en els anys 20, quan imperava el pistolerisme, sembla directe. «Retrata una certa societat barcelonina, perquè de Barcelones n’hi ha moltes i es poden identificar molts llocs, però no m’agradaria que es relacionés directament amb Cabaret Pompeya perquè són llibres diferents, tot i que els hagi escrit jo».

Personatge sulfurós, Martín es lamenta que aquella novel·la no tingués una recepció més gran i culpa l’editorial de no haver-la mogut prou. Va jurar no tornar a escriure, també va dir que no firmaria per Sant Jordi. Però torna a ser aquí amb una nova novel·la negra i una altra en camí sobre el gihadisme i la lluita antiterrorista després dels fets del 17 d’agost. Per Sant Jordi, ja veurem.