Michel Hazanavicius: "Ningú és intocable, ni tan sols Godard"

En la seva nova pel·lícula, 'Mal genio', el director de 'The artist', Michel Hazanavicius, torna a girar la vista enrere a la història del cine. En aquesta ocasió el francès s’acosta a la figura de Jean-Luc Godard, un dels pares de la Nouvelle Vague i dels grans cineastes vius; i en concret rememora la seva difícil relació sentimental amb l’actriu Anne Wiazemsky, recentment desapareguda. Basada en el llibre de memòries d’aquesta, 'Un año ajetreado', la pel·lícula utilitza el retrat del convuls matrimoni com a punt de partida per explorar la crisi creativa que Godard va experimentar al compàs del maig del 68, i que el va portar a rebutjar el cine de vocació popular –dins dels confins del qual va dirigir clàssics com Al final de l’escapada (1960), 'El desprecio' (1963) i 'Pierrot, el boig' (1965)– per abraçar la radicalitat artística.

–¿És conscient que, per molts cinèfils, fer una pel·lícula sobre Jean-Luc Godard és una cosa semblant a un sacrilegi? 

–Per descomptat que ho soc. Els fans de Godard el tracten com si fos una peça de museu, intocable. O, fins i tot, com si fos un Déu. Però ningú és intocable, ni tan sols Godard. Fa uns quanys anys es va fer una pel·lícula sobre Nicolas Sarkozy quan ell encara era president de la República, i no recordo que ningú digués: «¡No es pot fer una pel·lícula sobre Sarkozy!». I ara, en canvi, la gent em deixa verd per haver fet una pel·lícula sobre un director de cine de 86 anys i, en concret, sobre una cosa que va passar fa mig segle. No ho entenc.

–Si vostè no és fan de Godard, ¿per què ha volgut fer aquesta pel·lícula?

–És cert que no formo part del culte a la seva figura i al seu cine, però que jo sàpiga els directors que van fer pel·lícules sobre Juli Cèsar o Stalin no necessàriament combregaven amb les ideologies d’aquests líders. I, com tot aquell que fa cine, jo li dec molt a Godard, perquè va obrir moltes portes. L’admiració i el respecte que li tinc són presents a la pel·lícula.

–En tot cas, en moltes de les seves escenes 'Mal genio' critica durament i fins i tot ridiculitza el seu protagonista.

–Ernst Lubitsch va dir una vegada que fins i tot l’home més digne és ridícul almenys dues vegades al dia, i hi estic d’acord. A més, Godard mai ha volgut ser una figura consensual ni agradar a tothom, de manera que fer una pel·lícula que el pintés amb una llum inqüestionablement favorable seria gairebé com trair-lo. I, segons diuen els que l’han conegut, no és un bon paio. Abans d’aïllar-se del món era molt violent, maltractava públicament molta gent.

–¿Per què va decidir posar el focus en la relació que va mantenir Godard amb Wiazemsky? 

–Perquè la manera com va destruir el seu amor és també, d’alguna forma, un reflex de la manera com es va destruir a si mateix. En la seva recerca de certa veritat artística i política, combinada amb una espècie de patologia masoquista i autodestructiva, es va allunyar per sempre del cine popular per començar a fer pel·lícules abstractes i experimentals d’esquena a l’audiència. I també per matar-se a si mateix, o almenys el Godard que els altres volien que fos, va haver de destruir tots els seus vincles.

–¿Com ha reaccionat ell davant la pel·lícula? 

–Durant el rodatge va demanar llegir el guió, i l’hi vaig enviar. No vaig obtenir resposta. Més tard, a l’acabar el film, li vaig oferir organitzar una projecció per a ell sol, però tampoc va contestar. Si he de ser franc, vaig pensar que diria alguna cosa extremadament ofensiva de mi i, per sort, no ho ha fet. En tot cas, no crec que mai vegi la pel·lícula, i no m’importa el que en pensi.

–En una escena, Godard diu públicament que els jueus són els nous nazis. ¿Per què va decidir incloure-la a la pel·lícula? 

–És obvi que ell té un problema amb els jueus, i jo soc jueu. Per això vaig incloure aquelles paraules que Godard mai va dir, però que perfectament podria haver dit.

–¿No ho va dir? 

–No, no va dir això exactament. En realitat, això és el que el polític i activista Daniel Cohn-Bendit creu que Godard pensa dels jueus.

–Hi deu haver qui pensi que posar en boca d’una persona coses que no va dir i que perjudiquen la seva imatge és difamar. 

–La de 'Mal genio' és la meva versió de Jean-Luc Godard, i no té per què coincidir amb la persona real. Ningú coneix la persona real i, de fet, més que una persona, Godard és una icona de la cultura pop, com Andy Warhol, Elvis Presley i John Lennon. Pertany a la imaginació col·lectiva.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

–¿Quina és la seva relació personal amb el cine de Godard? 

–M’encanten les pel·lícules que va fer durant la dècada dels anys 60, perquè transmeten llibertat i audàcia i una modernitat absoluta. Cap és perfecta com poden ser-ho algunes de rodades per Billy Wilder o Stanley Kubrick, però tenen un poder únic. Pel que fa al que ha fet després, valoro que mai hagi deixat d’evolucionar i redefinir-se, però em resulta bastant difícil seure davant moltes de les seves pel·lícules. He de dir que diverses de les que va fer en els anys 70 ni tan sols les he vist.