Barcelona es vesteix de Thyssen

'L’Anunciació', d’El Veronese. I 'L’Anunciació', d’El Greco. Cara a cara. Tan iguals i tan diferents. El Veronese era un mestre quan la va pintar. El Greco era un noi que començava.  L’italià, un geni del color, encara que el seu quadro empal·lideixi al costat del nou colorit del cretenc. La pintura del primer és continguda, es manté dins del marc arquitectònic. I encara que el segon juga encara dintre de les coordenades renaixentistes, ja apunta maneres. Així que si El Veronese  és tot contenció expressiva; El Greco és exactament el contrari, és el desbordament.

«La relació que s’estableix entre la parella i l’oportunitat de mostrar aquest diàleg és el que busca 'Un Thyssen mai vist'», afirma Guillermo Solana, director del Museu Thyssen i comissari de l’exposició. Una mostra que exhibirà al CaixaForum fins al 5 de febrer 63 obres mestres de la pinacoteca madrilenya, 42 de les quals no s’han exposat a Barcelona, o almenys no s’han mostrat durant els últims 25 anys.

És la primera vegada que surten tantes peces de cop en préstec del palau de Villahermosa. Però que ningú es pensi que són obres menors atresorades a les reserves. No. Ben al contrari. Són quadros excepcionals que s’han despenjat de les parets del museu i que reuneixen noms com Fra Angelico, Rafael, Memling, Rubens, Rembrandt, Canaletto, Pissarro, Cézanne, Kandinsky, Picasso, Chagall, Beckman, Hopper i O’Keeffe, entre molts altres.

ANÈCDOTES GRACIOSES

I és la primera vegada que es poden veure d’una manera diferent de la tradicional: aquí no estan penjades per escoles i segles, com a Madrid, sinó que s’ha optat per agrupar-les per gèneres pictòrics (religiós, retrats, vanitas, paisatges naturals i paisatges urbans). «Un criteri que ofereix l’avantatge de ser transversal i que permet comparar una crucifixió italiana amb una de flamenca, i fer dialogar El Greco amb Chagall, a Rembrandt amb Beckmann, a Canaletto amb Pissarro... Obres mestres que no s’han vist mai així», assenyala Solana. D’aquí ve el títol.

Els diàlegs proporcionen, a més de consideracions artístiques, anècdotes gracioses, com que el retrat de Guillem I, príncep d’Orange, pintat per Adriaen Thomasz Key, pengi al costat de 'Retrat d’una jove dama amb rosari', de Rubens. La dona del primer va ser enxampada en flagrant adulteri amb el pare de l’autor del segon. Cosa que va comportar greus problemes a tots dos. Històries al marge, el de Rubens és un dels «quadros més espectaculars de la col·lecció Thyssen», afirma Solana. Com també ho és 'La riera de Brème', de Gustave Courbet. «La millor pintura del segle XIX que hi ha al museu», a judici del comissari.

La del realista francès és una de les peces que hi ha a l’apartat dedicat als paisatges, espai en què es pot veure l’evolució des del paisatge còsmic (hi ha un fantàstic Patinir) fins a l’íntim, el bosc, fins al punt de ficar l’espectador dintre de la vegetació, com fa Courbet. I si es tracta d’obres mestres, cal citar tres de les peces més conegudes del museu presents a l’exposició: 'Arlequí amb mirall', de Picasso; 'Habitació d’hotel', de Hopper, i 'Núvols d’estiu', de Nolde. El primer és una peça magistral del període neoclàssic del malagueny; el segon, una icona de l’art, i el tercer, un dels primers que va comprar el baró Thyssen.

FANTÀSTIC PUNT FINAL

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

El recorregut pels fons de Madrid exportats a Barcelona acaba amb el paisatge urbà, un viatge per les vedute, que s’inicien als Països Baixos i després passen a Itàlia, i amb la modernitat es posa fi al paisatge ordenat de la ciutat per donar pas al laberint indesxifrable, fragmentat i en descomposició de l’urbs. Un exemple d’això és Richard Estes i la seva famosa 'Cabines telefòniques', un fantàstic punt final de la mostra.  

El fet que un viatge tan important tingui com a destinació Barcelona es deu a la relació que el Museu Thyssen manté amb CaixaForum (fa tres anys va exposar una monogràfica de Pissarro) i al vincle de la col·lecció amb Barcelona: part d’ella s’exhibeix des de fa anys a la ciutat, primer al monestir de Pedralbes i ara al MNAC, que aporta vuit peces a l’exposició.