La Berlinale riu amb els Coen a costa del Hollywood clàssic

¿Com etiquetar la nova pel·lícula dels germans Coen, que ha inaugurat la Berlinale? ¿Què és '¡Ave, Cèsar!'? Encara que potser la pregunta correcta més aviat seria: ¿Què no és '¡Ave, Cèsar!'? Perquè mentre fan tombs per les instal·lacions d’un estudi de Hollywood fictici dels anys 50, Joel i Ethan passegen per cada gènere imaginable de l’edat daurada del cine americà: una de les seves escenes recrea les coreografies aquàtiques que Esther Wiliams va rodar per a Busby Berkeley, i una altra sembla treta d’un musical de Gene Kelly; en alguns moments evoca el cine bíblic de Cecil B. DeMille, i a estones és com un tosc western de sèrie B. També és la pel·lícula més pallassa dels Coen des de Cremeu-ho després de llegir-ho (2008). 

Amb la finalitat d’enllaçar –més o menys– totes aquestes bombolles narratives, '¡Ave, Cèsar!' se serveix de la figura d’Eddie Mannix (Josh Brolin), un productor que treballa dia i nit fent de mainadera de les estrelles, solucionant els seus problemes i mantenint-les lluny de les pàgines del cor. Mentre es turmenta demanant-se quin sentit té fer pel·lícules i pateix pels pecats dels altres, aquest Jesucrist de la fàbrica de somnis encaixaria en el perfil de personatge que representa la quinta essència dels Coen –el titella sobrepassat per les forces del caos–, si no fos perquè el que aquí realment els interessa és mostrar Scarlett Johansson convertida en una sirena, i Channing Tatum ballant un número de claqué disfressat de mariner gai, i George Clooney vestit amb minitoga i sandàlies de gladiador.

UN IDIOTA UN ALTRE COP

«Joel i Ethan sempre fan el mateix: em truquen i em diuen: ‘George, hem escrit aquest personatge pensant en tu’, i el personatge en qüestió sempre resulta ser un idiota», es lamenta l’actor, entre rialles, sobre les seves quatre col·laboracions amb els directors. «Però en tot cas m’ho passo bé de la manera que se’n riuen de mi», afegeix.

  Al seu costat, la pel·lícula inclou segrestadors, i cowboys talossos, i guionistes comunistes, i Herbert Marcuse, i Saule de Tars, i tanta gent ficada en tants embolics que és fàcil passar per alt que, en realitat, hi ha molt espectacle però poca substància. No hi ha una verdadera història ni tampoc personatges amb cara i ulls, i moltes interpretacions són poc més que 'cameos'. En alguns moments, '¡Ave, Cèsar!' funciona menys com una pel·lícula que com una successió de seqüències impagables, de les que queden tan bé en els videoclips antològics que il·lustren premis honorífics i obituaris. Dues llesques de pa, una fulla d’enciam i una bola aixafada de carn picada no són una hamburguesa, tret que vagin banyades de quètxup, i quètxup és potser el que falta a '¡Ave, Cèsar!'.

Notícies relacionades

Benvinguts a la 66a edició de la Berlinale

Valente torna a l’univers de la família amb la comèdia ‘Amnèsia’

Això, en tot cas, no significa que clavar-hi queixalada no resulti gratificant. És francament divertida i inclou dues o tres escenes mereixedores de figurar entre els moments més divertits de tota la carrera dels Coen. I no tan sols això. Mentre deixen clar com en són de mercenaris els mètodes de Hollywood, i si en són de ridículs els qui habiten aquest univers, els directors mostren el genuí afecte que senten per l’ofici. 

Sí, pot ser que hi hagi coses en el món molt més importants que fer pel·lícules–va quedar particularment clar ahir quan, durant la roda de premsa, tant els Coen com Clooney van ser bombardejats amb preguntes sobre els refugiats sirians–; i pot ser que fer-les com les fan els grans estudis sigui una idiotesa. Però és una idiotesa meravellosa. '¡Ave Cèsar!' defensa que necessitem entreteniment i escapisme, i sentir això de les boques d’una parella de directors que han fet algunes de les millors pel·lícules americanes de les últimes dècades resulta del tot convincent.