Islàndia entre fantasmes

Sobre el senzill aspecte d'Yrsa Sigurðardóttir (Reykjavík, 1963) -texans, camisa blanca, rebeca, sense joies- destaquen les seves ungles turquesa i unes botes Dr. Martens decorades amb el paradís d'El jardí de les delícies d'El Bosco. «Eren per a la meva filla però no li van agradar. Hi havia dos models, l'altre amb l'infern, jo m'hauria comprat aquelles...», somriu amb diablesca picardia aquesta enginyera i sòlida escriptora islandesa que està convençuda que, «suposant que existeixin les ànimes, algunes no descansen en pau perquè no han trobat justícia». Com els fantasmes que amaguen les pàgines de Sé quién eres (Roja&Negra), un inquietant còctel de novel·la negra, terror sobrenatural i aterridores realitats com l'assetjament escolar, la pèrdua d'un fill o la crisi.

«Desgraciadament no he vist cap fantasma. Jo no hi crec, però gent a qui conec i respecto sí. Un company deia que tenia una còmoda encantada, un altre va somiar amb el seu avi la mateixa nit que va morir... Però m'agradaria que existissin perquè tot el que s'escapa de la normalitat és més interessant». No són temes que es puguin prendre de broma a Islàndia, país de gran tradició de llegendes i sagues fantàstiques. «De petita, a prop de casa de la meva àvia hi havia una llengua de lava. Quan jugàvem sabíem que no havíem de tirar pedres allà per no fer mal als elfs que vivien amagats a les roques -recorda l'autora d'El último ritual-. Vaig treballar en un projecte d'enginyeria i vam haver de desplaçar un conducte perquè el constructor va dir que hi havia una roca d'elf al camí. Va dir molt seriós: 'ni tocar-ho'. Ningú va riure. Fa 20 anys, segons un estudi, el 60% d'islandesos creien en elfs. Ara n'hi ha menys, està desapareixent, sobretot entre els joves, sempre connectats a internet. Si no pots fotografiar una cosa i penjar-la a Instagram no existeix».

Però la realitat pot ser més devastadora, com la desaparició de dos xavals fa 20 anys, que va inspirar a Sigurðardóttir el trauma del protagonista de Sé quién eres, un psiquiatre que ajuda la policia i el fill del qual, de sis anys, va desaparèixer. «Als meus llibres intento pensar en el que no m'agradaria que em passés i una de les pitjors coses que li poden passar a un pare és això. He vist el que provoca en les famílies. No saber què se n'ha fet d'un fill els impedeix recuperar-se de la pèrdua i queden atrapats en el dolor».També real i «horrorós» és l'assetjament escolar. És contundent. «Abans deien: 'els xavals són així...', però avui es debat seriosament. No sé què passa amb l'ésser humà que sembla necessitar pertànyer a un grup, i no hi ha res que uneixi més un grup que algú que n'està fora. Jo tinc una solució que sé que no agrada: que els pares del nen assetjat demandin judicialment els de l'assetjador per patiment emocional. Si el teu fill trenca una finestra tu l'has de pagar, però si el teu fill destrossa la vida d'un altre no passa res».

Abandonats al fiord

El claustrofòbic escenari del llibre és un poblet abandonat en un inhòspit fiord, accessible només per mar. Allà hi va un matrimoni a l'atur i arruïnat per la crisi i la seva amiga, viuda recent, per restaurar una casa i convertir-la en hostal d'estiu. Sense llum, calefacció i telèfon, trigaran un setmana a recollir-los. Sigurðardóttir el va publicar el 2010, amb la crisi en ple galop. «Va ser un moment molt difícil per a Islàndia. Aquells personatges no hi haurien anat si no haguessin estat desesperats. A ell se li suma la humiliació de no haver pogut tirar endavant la seva família. Abans de la crisi no hi havia atur, tothom tenia feina. En la nostra societat treballar molt és motiu de respecte i orgull. Ara estem molt millor».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

¿Què ha canviat? «Creiem que al final la crisi no ha sigut tan dolenta. Abans, no hi havia una gran diferència entre classes, entre els més rics, com un dentista, i els menys rics, com un obrer. Amb els bancs van aparèixer joves superrics que anaven a passar el cap de setmana a Cannes. No estàvem preparats per fer-ho. La bretxa entre classes es va fer immensa. Amb la crisi es vanenfonsar i ara tornem a anar en la bona direcció». 

En la trama se sent la venjança, una barrera que l'autora creu que no travessaria mai perquè «qui la busca també acaba ferit». Si ho fes, diu sense dubtar-ho: «Mai seria sospitosa. Tramaria el crim perfecte, aquell que ningú se n'adona que s'ha comès...».