La cita amb el gènere policíac a Barcelona

Camilleri torna a la infància

L'escriptor sicilià rep la càlida acollida dels seus fans en una xerrada que va abarrotar la sala Barts del Paral·lel

El pare del detectiu Montalbano evoca Pirandello i la Itàlia de Mussolini

Punyo alçat 8 Andrea Camilleri, amb Paco Camarasa (darrere), ahir a l’acabar la xerrada davant dels lectors.

Punyo alçat 8 Andrea Camilleri, amb Paco Camarasa (darrere), ahir a l’acabar la xerrada davant dels lectors. / JULIO CARBÓ

2
Es llegeix en minuts
ANNA ABELLA
BARCELONA

Andrea Camilleri, als seus lúcids 88 anys, va tornar ahir a ser el nen que va ser als 10, quan, va revelar, «volia matar un abissini». Sí: «Vaig escriure una carta a Benito Mussolini i li vaig dir que volia anar voluntari a l'Àfrica a matar abissinis», va evocar l'escriptor sicilià d'aquells anys  «feixistes», quan Abissínia era una colònia italiana. Però no hi va posar l'adreça i la resposta li va arribar des del partit del Duce: era massa jove per anar a la guerra, encara que no havia de preocupar-se, «no faltarien ocasions d'anar-hi...»

El creador de Salvo Montalbano va rebre un nou bany de multituds a la sala Barts, plena a vessar de 900 incondicionals, l'endemà de rebre el premi Pepe Carvalho al Saló de Cent de l'ajuntament. Acompanyat per Pau Vidal, el seu traductor, i Paco Camarasa, comissari de BCNegra, els actes de la qual han congregat 9.000 persones durant tot el festival, Camilleri va carregar contra la «doctrina feixista» amb què els «martellejaven» diàriament i contra els capellans, per als quals Mussolini era un enviat de Déu. «La política i la fe religiosa són una combinació explosiva, la mateixa que avui dia fa que un es posi un cinturó ple d'explosius».

I tornant a la infantesa -«A mesura que envelleixes tens més presbícia en la memòria. Recordo millor el que feia amb 4 anys que el que vaig fer ahir»-, amb la seva veu profunda i potent, l'autor sicilià va arribar a entonar una cançoneta amb què la seva mare, va assegurar, es «divertia» fent-lo plorar. Li queien «les llàgrimes», va admetre amb una lletra que parlava d'una porta oberta i que per a ell escenificava les seves pors de llavors, però va puntualitzar que no va tenir traumes infantils.

Notícies relacionades

Bé, potser un sí: com va conèixer  Luigi Pirandello una sufocant tarda de maig de 1935. «Estava jugant al petit químic, amb pipí, vinagre, oli... Els meus pares i la meva àvia dormien. Van trucar a la porta i hi havia un home vestit amb uniforme d'almirall, de gran cavaller d'Itàlia, amb capa i espasa, en lloc de la camisa negra feixista. Em va preguntar qui era jo i em va dir: 'Digue-li a la teva àvia que Pirandello vol saludar-la'». Abraçades i llàgrimes. «I jo em vaig amagar. Sempre vaig pensar que no l'adaptaria mai al teatre i he acabat dirigint-lo 40 vegades».

Va tenir un altre record per al seu amic Manuel Vázquez Montalbán, que, va opinar, avui «hauria estat de part de Catalunya» en el debat independentista, i més d'una ironia sobre que hi ha Berlusconi per a estona. I reflexió crítica. «Europeista convençut», però «no de l'Europa dels diners, els bancs i els mercats, sinó de la basada en la solidaritat i els ideals polítics comuns», es va mostrar trist, perquè creu que morirà veient com aquesta «guerra econòmica» ha «condemnat els nostres fills i néts a no tenir esperança». Salutació final: puny dret alçat.