Anar al contingut

Sense recuperació de les classes populars

Les mesures preses durant la crisi no només no han abordat els dèficits estructurals de la nostra economia, sinó que amplien el risc de repetir fórmules obsoletes que dificulten que la millora arribi a tota la població. Necessitem feina digna, salaris dig

Carme Martínez. Responsable d'acció social de CCOO de Catalunya

La crisi econòmica ha posat al descobert dèficits estructurals que no s'han abordat de manera seriosa en els anys precedents a la crisi i que s'han vist agreujats com a conseqüència de les mesures adoptades per salvar el sistema financer.

En primer lloc, el teixit productiu a Espanya té dificultats per crear ocupació i invertir en I+D per adaptar-se als canvis i esdevenir més competitiu degut al fet que es caracteritza per estar format per un nombre molt elevat d'empreses petites o microempreses amb moltes dificultats per mantenir-se en el temps. Segons l'Institut Nacional d'Estadística a 1 de gener del 2016, el 83% d'empreses tenen 2 o menys treballadors (el 55,3% no tenen cap treballador) i només el 15,8% de les empreses existeixen des de fa 20 anys o més.

En segon lloc, Catalunya i Espanya han mantingut al llarg dels anys un esforç relatiu en despesa de protecció social significativament inferior als països de la Unió Europea (UE). Entre l'any 2000 i el 2007, la despesa social a Catalunya era de 10 punts percentuals per sota de la mitjana del pes de la despesa social sobre el PIB del països de la UE-28, i fins i tot per sota de la d'Espanya. Durant la crisi la despesa social disminueix i també ho fa la pressió fiscal fonamentalment en impostos directes (impostos sobre la renda, el patrimoni i el capital).

El període de creixement econòmic a Espanya i Catalunya va tenir molt a veure amb la bombolla immobiliària que es va alimentar de la desregulació del mercat basat en la requalificació del sòl, la relaxació en les condicions d'accés al crèdit hipotecari, les bonificacions fiscals per l'adquisició d'un habitatge i cap suport al lloguer, malgrat que l'article 47 de la Constitució espanyola garanteix el dret a un habitatge digne i adequat i determina la responsabilitat als poders públics de regular la utilització del sòl d'acord amb l'interès general i a impedir-ne l'especulació. El resultat ha estat que el percentatge d'habitatge de lloguer es dels més baixos d'Europa, entre el 15 i el 20%.

Cap de les mesures aplicades han tingut com a objectiu modificar els dèficits anteriorment esmentats i amplien el risc de caure en la temptació de repetir fórmules obsoletes que dificulten que la millora de la situació econòmica pugui arribar a la majoria de la població.

Competitivitat i salaris

Les reformes laborals han desregulat el mercat de treball per la via d'individualitzar les relacions laborals amb l'objectiu de millorar la competitivitat de les empreses basada en la disminució dels costos laborals (més precarietat i menys salaris), però no ofereixen cap solució a la dificultat de creació d'ocupació estable. Molt al contrari, l'any 2015 es varen crear 378.715 empreses, però 331.812 varen tancar.

El camí ha de ser un altre, en aquest sentit cal valorar positivament el Pacte Nacional per la indústria entre els agents socials i la Generalitat de Catalunya, presentat el juliol passat. El PNI preveu una inversió de 1.844 milions d'euros per desenvolupar 116 accions concretes per millorar la competitivitat i l'ocupació industrial, incrementar la dimensió de les pimes, promoure les infraestructures necessàries per al desplegament de la indústria 4.0, millorar la capacitació dels treballadors i treballadores, millorar les infraestructures i promoure l'economia verda. Aquestes mesures han d'anar acompanyades de l'augment del salari mínim i d'un nou marc de drets laborals que reculli les noves realitats i recuperi el marc de la negociació col·lectiva modificat en les darreres reformes de l'estatut dels treballadors i treballadores.

Per una altra banda, les retallades en despesa social han suposat un increment de les desigualtats i per tant també de la taxa de risc de pobresa o exclusió social. L'aprovació de la renda garantida de ciutadania, que va entrar en vigor el 15 de setembre passat fruit de la pressió social pot contribuir a pal·liar la situació de les persones en aquesta situació, no la reverteix. Per això es necessari situar la despesa social en la mitjana de la Unió Europea i invertir en educació i sanitat pública, en dependència i prevenció a la vegada que s'implementen polítiques fiscals més progressives amb un increment de la pressió fiscal.

Possiblement, en la línia que hem anat argumentant, un dels problemes més greus als qual cal fer front és el de l'habitatge. Per resoldre l'emergència habitacional ja no n'hi ha prou de gravar els habitatges desocupats o les segones residències. Cal una intervenció decidida, en primer lloc, per incrementar l'actual 2% d'habitatge social fins a un 20%. Modificar l'actual llei d'arrendaments urbans, que en la seva última modificació ha desprotegit els llogaters i ha agilitzat els desnonaments per impagaments, intervenir en el lloguer privat en zones d'alta demanda residencial amb l'objectiu de rebaixar les despeses que suposa l'habitatge per situar-les d'acord amb els ingressos i incrementar el parc d'habitatge públic de lloguer. El camí dels incentius fiscals no és un bon camí per resoldre els problemes i no garanteixen el dret a un habitatge digne.

Per a la sortida de tothom de la crisi cal una feina digna, uns salaris dignes i un habitatge digne i adequat.

0 Comentaris
cargando