"El que explico no és agradable"

«El que explico no és agradable». Així és, no és gens gratificant el que explica Jordi Villacampa de la seva experiència al Mediterrani el mes de juny passat amb l’oenagé Proactiva Open Arms, una vivència «molt dura, duríssima», que ara transmet en xerrades a entitats i escoles amb l’objectiu que la tasca d’aquests col·lectius d’ajuda humanitària no caigui en l’oblit. I per descomptat que ho aconsegueix.

Villacampa, llegenda al Joventut de Badalona, club al qual està lligat de per vida com a jugador (17 temporades) i com a president (19 anys) va tenir clar que, d’alguna manera, «volia tornar a la societat» totes les coses bones que li havia donat el bàsquet. El detonant va ser el 2015, quan un dia va veure a la televisió la imatge d’un nen mort en una platja de Turquia. «S’hi havia de fer alguna cosa». Va acabar la seva etapa com a president de la Penya l’abril passat i al juny es va embarcar al Golfo Azzurro, vaixell de Proactiva Open Arms, amb l’objectiu de salvar vides a mar obert entre Malta i les costes de Líbia.

Òscar Camps, responsable de l’oenagé badalonina, li va fer un lloc al vaixell com a tripulant «polivalent». De ganes i determinació no n’hi faltaven a Villacampa, però el van advertir que primer fes una visita al psicòleg. «¿Al psicòleg? ¿Per què? Si tota la meva vida he jugat sota pressió, llançant el tir en l’últim segon sense por de fallar», va esgrimir. «Ves a veure el psicòleg. Això és una altra cosa», el van avisar. I, sí, salvar o tractar de salvar vides d’immigrants al mar és tota una altra cosa. D’un altre món.

Embarcacions a la deriva

«¿Estàs preparat per sentir els crits dels nens?, ¿per als silencis?, ¿per afrontar la frustració de no haver rescatat ningú?, ¿per aguantar segons quines olors?....», explica l’exjugador de la Penya que li va advertir el psicòleg. Doncs no, segurament no estava preparat per a tot això, però el que tenia clar és que una determinació interior l’empenyia a anar cap a allà.

El Golfo Azzurro va trigar tres dies a arribar a les costes líbies, després de sortir de Malta, i allà Villacampa es va topar amb la crua realitat. «Quan veus aquelles barques pneumàtiques o de fusta, molt precàries, algunes amb 1.200 persones a la coberta, ja t’adones que aquella gent no pot arribar gaire lluny. Gairebé tots han pagat molts diners a les màfies i en molts casos, quan encara no han navegat ni 12 milles des del seu lloc de partida, el bot ja pot ser que vagi a la deriva perquè s’ha quedat sense combustible», explica. És llavors quan les oenagés entren en acció.

«En el primer rescat en què vaig participar vam treure 452 persones. Quan et trobes amb elles a mar obert, el fonamental és conservar la calma i evitar que molts, espantats, perquè no saben qui ets, acabin saltant a l’aigua provocant el caos. A més, molts, gairebé tots, no saben nedar i és molt fàcil que morin ofegats».

Villacampa va quedar impactat per aquests moments dramàtics, però també per les condicions en què es trobava els nàufrags. «Veus moltes persones amb blaus al cos pels cops que han rebut a Líbia, altres arriben amb ferides evidents de bala i la majoria, gairebé tots, amb la mirada perduda». Però el que més el va commoure va ser trobar-se amb «dones embarassades» després d’haver sigut violades i, altres, amb nadons als braços, fills dels seus violadors. «Els porten amb elles, no es desfan dels nens», diu Villacampa, que aconsegueix que l’emoció inundi la sala del Centre d’Activitats Nàutiques de Badalona.

No obstant, el que més va sorprendre el Jordi és que, enmig d’un drama com aquest, sorgeixi «l’agraïment de la gent que salves. És una cosa que t’omple». Però també amb això s’ha d’estar alerta, en compliment d’un altre consell del psicòleg: és recomanable, per no dir imprescindible, no empatitzar gaire amb les persones que treus del mar. «Salvem i deixem, salvem i deixem», explica, donant una espècie de fórmula, per dir-ho d’alguna manera, per evitar quedar tocat emocionalment i psicològicament. Una cosa molt complicada d’aconseguir ja que, malgrat haver salvat de la mort totes aquelles persones, saps que la seva situació no millorarà gens. «Una vegada desembarcats a la costa, saps que gairebé tots tornaran al punt d’origen» deportats.

Altaveu mediàtic

Notícies relacionades

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

El Barça es fa trampes

Villacampa volia que el seu periple humanitari passés desapercebut. «No volia que això se sabés, que algú pensés que estava intentant netejar la meva imatge». Però Proactiva Open Arms busca tot el contrari: donar dimensió mediàtica a aquesta dramàtica situació i la col·labo-ració de famosos en la seva tasca hi contribueix. Per això el Jordi explica la seva experiència alhora que denuncia la vergonya que suposa que la Unió Europea pagui 6.000 milions d’euros a Turquia perquè faci de mur de contenció de gran part del flux migratori que fuig de la desesperació de la guerra de Síria, de les màfies i de la pobresa més extrema.

«El que he viscut és increïble i puc afirmar que veure el que fan aquestes oenagés em fa tenir esperança», afegeix Villacampa mentre medita si tornar al mar. «Hem tingut sort d’haver nascut en aquesta part del Mediterrani. Si no, estaríem fatal». Per això no ens hem d’oblidar dels que pateixen.