Mi música, mi vida

Fa anys que dic que no sóc músic, que sóc un simple aficionat. Fa temps que m'he apartat de la música. Avui és el dia, que reconec que sóc músic. D'acord, no professional, però músic. Trobo a faltar el carrer, la calor de la gent a la qual li agrada el que fem, a la família que tant vull i respecto, família en la qual he viscut moments i batalles inoblidables, família que són músics com jo. Diuen que 'la cabra tira al monte', i és ben cert: necessito tocar, però tocar amb algú, amb la meva família, la meva xaranga. 

La música, l'únic idioma universal a través del qual et pots comunicar, transmetre, sentir i, com no, gaudir. Inseparable companya de vida i primera parella que tenim els músics, parella que mai ens falla. Qualsevol músic sabrà què se sent quan sents música al carrer. Alguna cosa s'apodera de tu, unes ganes immenses i incontrolables d'estar allà tocant amb tots. És com una malaltia en la qual realment ho passes malament en no estar allà.

Sols m'entendran els músics, però els músics d'arreu del món. Ja siguis Valencià, Espanyol, Àrab, Cubà o Tailandès. Qui és músic, és músic i és sumis al desig de tocar, de fer gaudir als afortunats que vulguin sentir-la. En definitiva, l'artista ha de crear, reproduint, expressar-se a través del que sap fer, interpretar, pintar, escriure, ballar...

Dono gràcies per aquell dia en què vaig escollir la música com a companya. Dono gràcies per escollir la música a sortir a jugar amb els amics. Vaig descobrir un món, una vida, un estil al qual estaré eternament agraït. Ara sols espero transmetre aquestes ganes, aquesta passió per la música als nens que de vegades estan perduts i que no saben que és aquesta medicina que es diu 'música'. Menys etiquetes i medicaments per als nens, i més música i instruments!