Enric Lluch Rué: "Estic orgullós de ser 'coda', un fill de pares sords"

Enric Lluch (Barcelona, 1974) es mou amb naturalitat entre dues cultures, la de la comunitat sorda i la dels oients. Veí del barri de Gràcia, reivindica la seva identitat coda, que significa fill de pares sords en les seves sigles en anglès (children of deaf adult). 

–¿Com es comunicava amb els seus pares?

–En llengua de signes i també oral, perquè encara que siguin sords ells també pronuncien, encara que de manera diferent. ¡De petit em renyaven en dues llengües!

–Sempre ha viscut entre dues cultures.

–La comunitat sorda viu immersa en una cultura més visual i té unes habilitats socials diferents. A causa de com els ha anat en la societat són desconfiats i també molt directes. Tenen un altre idioma, una altra cultura, una altra manera de veure la vida. ¡Fins i tot els acudits són diferents!

–A veure...

–Dues persones sordes van en cotxe de matinada a buscar un tercer, també sord, per sortir. A l’arribar al portal de casa seva no se’n recorden del pis i comencen a tocar el clàxon: ¡Mec, meeeec! Llavors s’obren totes les finestres menys una. ¡Aquest és el pis! La gent s’hi peta, perquè és la seva realitat.

–També és la seva, almenys en part.

–Jo em sento mig sord i mig oient, i crec que això em fa més empàtic. Durant anys la comunitat sorda m’ha demanat ajuda per a tota mena de coses i per gestionar tota aquesta part social he muntat l’Associació Cultural i Social per la Supressió de Barreres +ACCES.

–Aquesta consciència de viure entre dos mons ens porta a parlar de la identitat coda.

–Estic orgullós de ser coda, un fill de pares sords. Si els teus pares són cecs no ho portes com una bandera, però els coda sí. És part de la nostra identitat.

–No sempre ho va sentir així.

–La primera vegada que vaig sentir parlar d’una associació de coda als Estats Units va ser el 2005. Llavors em va semblar com una secta. No hi veia cap sentit al fet que la gent s’unís pel sol fet que els seus pares fossin sords.

–¿Quan va canviar la seva visió?

–El 2015 es va celebrar la conferència anual de coda a Londres. Des d’una associació dels Estats Units amb la qual tenia contacte em van proposar anar-hi i van fer una col·lecta per pagar-me les despeses. Aquella experiència va suposar un abans i un després. Érem 175 persones de 14 països, gent que no teníem res a veure però que compartíem les mateixes vivències.

–¿Per exemple?

–Coses quotidianes, com estar a la dutxa i adonar-te que t’has oblidat la tovallola i tirar una sabatilla pel passadís perquè la teva mare se n’adoni. O ser a la xarcuteria amb la teva mare i que et demani que li diguis al xarcuter que li tregui aquell tall de formatge ronyós que li ha posat. I tu, mort de vergonya perquè els oients no són tan directes, tradueixis: «¿Podria treure la primera capa, per favor?». 

–Aquestes vivències compartides uneixen.

–Des d’aquell moment em vaig adonar que hi havia gent com jo, que no era un extraterrestre. He tingut una infància molt feliç i tant els meus germans com jo hem viscut el fet que els nostres pares siguin sords amb molta normalitat, però això no ho havíem parlat mai.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–És intèrpret de llengua de signes en català, en espanyol i en el sistema internacional. ¿Com es diu referèndum?

–És el mateix signe que el d’unes eleccions [fa un gest com de dipositar un vot, com a la foto]. Interpretar els polítics és difícil perquè es repeteixen molt. Sobirania, dret a decidir, independència, autodeterminació, desconnexió... Per a totes aquestes paraules es fa servir el mateix signe i cal buscar recursos perquè no sembli un discurs repetitiu.