L'escola de les tres 'p' : petita, de poble i pública

És l’escola de les tres p: pública, de poble i petita. A Catalunya hi ha 315 escoles rurals. Per ser considerades com a tals han de pertànyer a nuclis de població inferiors a 3.000 habitants. Com que no hi ha prou infants, són centres que no poden tenir un grup per cada nivell educatiu, és a dir, que barregen canalla de diferents edats a la mateixa aula. El mínim per mantenir obert un centre d’aquest tipus són cinc alumnes i, encara que cada dos o tres anys es pateix per la continuïtat d’algun d’aquests centres per l’èxode a zones urbanes, el model està consolidat i exporta algunes metodologies a les escoles que no ho són.

La degana de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona (UB) va ser alumna d’una escola rural. La de Castellet i la Gornal, al Penedès. Més tard, després d’estudiar Pedagogia, Roser Boix va ser mestra en una altra. I ja a la facultat, es va especialitzar a estudiar aquest tipus de centres, lidera un grup de recerca internacional i col·labora amb la Fundació del Món Rural. És, per tant, una veu autoritzada: ho va viure de petita, estudia l’experiència des de fa anys, en veu les virtuts i en proposa millores.

Escolars autònoms

«Les metodologies innovadores que des de fa un temps s’han posat de moda, fa anys que s’impulsen a les escoles rurals: els alumnes estudien en funció de les seves capacitats i desenvolupen habilitats cognitives diferents», exposa Boix. Del que es tracta és de fomentar l’autonomia de l’aprenentatge. «Els nostres escolars han de ser autònoms, encara que treballin sense llibres això no significa que vagin per lliure», diferencia l’experta.

«Les escoles rurals han sigut pioneres en moltes coses. En l’atenció personalitzada, a preparar un itinerari inclusiu, molt de la mà amb les famílies, en la manera de tractar els alumnes, han sigut un mirall per a la resta», aplaudeix la directora general d’Educació Infantil i Primària, Carme Ortoll. Conscients de la riquesa que aportava una escola a la vida d’un municipi petit, l’any 1988 es van crear les Zones Escolars Rurals (ZER), que agrupen dos o tres centres.

Treball cooperatiu

Aquesta va ser la taula de salvació per a molts dels centres. Les ZER tenen els mateixos mestres especialistes d’Anglès, Música, Educació Física o Religió, que es desplacen als diferents pobles. Millor moure els docents que els nens. Però en aquestes ZER no tan sols comparteixen autocar per a les excursions i colònies: també col·laboren en el projecte educatiu. És molt diferent elaborar una línia pedagògica entre una o dues persones que entre 10 o 12. «Facilita la feina, trenca l’aïllament i és cooperatiu», celebra Miquel Payaró, coordinador del Secretariat d’Escola Rural i director de l’Escola Puig Segalar de Viladamat (Alt Empordà), de la ZER Tramuntana.

La demografia sempre farà patir les escoles rurals, encaixen tant Roser Boix com altres docents d’aquests centres. «Durant els anys de crisi econòmica hi va haver moltes famílies que es van traslladar a zones rurals i això va permetre mantenir-ne vives moltes. La gent es mudava perquè viure en un poble era més econòmic però de sobte topaven amb aquestes escoles, que funcionaven diferent d’allò a què estaven acostumats, i no sempre era fàcil», analitza la degana d’Educació de la UB.

Pla pilot de guarderies

Relacionar l’activitat d’un municipi de petites dimensions, la vida que s’hi desenvolupa, amb l’existència d’una escola al seu interior és habitual. «El poble que perd el col·legi fa un pas enrere, comença a morir una mica», descriu la presidenta de l’Associació de Micropobles de Catalunya i alcaldessa de Vallfogona de Ripollès (Ripollès), Carme Freixa. La despoblació de la seva comarca va obligar a tancar els centres de Molló i la Colònia Estebanell, per exemple, així que la iniciativa d’incorporar la guarderia (els petits d’1 i 2 anys) a l’escola rural «va ser una iniciativa molt positiva» ja que es converteixen en el «planter» del centre i en garanteix el futur.

Fa tres cursos, fruit de la insistència d’ajuntaments i comunitat educativa, es va impulsar un pla pilot perquè les escoles rurals incorporessin guarderia per a la canalla d’1 i 2 anys. Ara n’hi ha 62 amb aquest avantatge. D’aquesta manera s’evita que els pares que no disposen d’oferta local els escolaritzin al poble veí i, a l’arribar a P-3, s’hi quedin després d’haver creat vincles d’amistat amb altres famílies.

Millors qualificacions 

Notícies relacionades

Activista i pensador

Un institut sense incidències per mal ús de l’ordinador

«Ni en el millor dels meus somnis hauria cregut que aquests nens tan petits es podrien adaptar tan bé, viure en un entorn amb tants estímuls pedagògics i aportar tant al col·le», confessa el director de l’Escola Rellinars, Xavier Geis, mentre observa com els més grans, d’11 i 12 anys, juguen al pati amb ells. Aquesta escola rural, a una vintena de quilòmetres de Terrassa (Vallès Occidental), té sis classes amb alumnes de diferents edats junts, a més de la dels «minis».

Les proves de competències que es porten a terme a sisè de primària o quart d’ESO confirmen que els menors que s’han format en aquest tipus d’escola tenen un nivell de coneixements superior a la mitjana catalana. «No sabem si aquesta lleugera diferència a l’alça respon a la metodologia que s’hi aplica o al treball minuciós que es fa amb ells, en què hi ha atenció personalitzada», planteja Payaró.