Anar al contingut

Patrocina:

LA PRÒXIMA RONDA FRANCESA

Un Tour magnífic, amb muntanya, llambordes i fins i tot un tram sense asfaltar

La prova s'innova amb menys corredors i una etapa reina de 65 quilòmetres als Pirineus

Sergi López-Egea

tour

PHILIPPE LOPEZ (AFP)

Hi va haver un temps, per exemple el que va servir de glòria a Miguel Induráin, en què el Tour sempre era igual. Una primera setmana en pla, on la consigna era no caure, finalitzava amb una llarga contrarellotge que servia de preàmbul a la gran muntanya, de vegades els Pirineus i en altres els Alps, per tancar sempre la prova, abans del passeig per París, amb una altra contrarellotge, gairebé sempre plana i de quilometratge llarg.

El Tour havia entrat en una dinàmica, al marge de ser i amb diferència la carrera ciclista més important del món, que la conduïa a convertir-se en la més avorrida de les tres grans rondes. El Giro sol decidir-se en l’última etapa i la Vuelta, tot i estar dominada a vegades per un ciclista com va passar aquest any amb Chris Froome, s’activa cada dia gràcies a ports punters, curts i asfixiants.  

El Tour fa uns anys que es disputa sota la dictadura de l’Sky, gairebé sense atacs decisius. Per això era necessari tirar els vells papers de recorregut a les escombraries i buscar nous al·licients. I fins a aconseguir, com ha fet Christian Prudhomme, el director de la carrera, que les dades més importants de la carrera no es filtressin, tot un èxit, fins i tot fent emmudir les xarxes socials.

Per fi, el 2018, es veurà un Tour diferent que li costarà guanyar a Froome (buscarà una cinquena victòria entre el 7 i el 29 de juliol vinents per igualar a cinc amb Anquetil, Merckx, Hinault i Induráin, perquè Armstrong no existeix) amb moltes etapes la primera setmana per Bretanya, gairebé clàssiques d’un dia i amb una trampa letal sobre les llambordes de la París-Roubaix. 

I tot això abans que aparegui un tram sense asfaltar pels Alps (l’ascensió al Plateau des Glières, el cim dels guerrillers republicans espanyols), una etapa fantàstica de tall clàssic amb la Madelaine, la Croix de Fer i la pujada habitual a Alpe d’Huez i tres etapes pels Pirineus; una d’aquestes, la jornada reina de l’any que ve, de només 65 quilòmetres, nerviosa, gairebé una cronoescalada en línia i que serà una tortura per a qualsevol equip (només vuit corredors per esquadra), inclòs l’Sky, a l’hora de buscar un mínim control.

Sense Alberto Contador en l’escena ciclista, amb Mikel Landa al capdavant del Movistar encara que amb capitania compartida amb Nairo Quintana, el pròxim Tour té dues jornades molt especials, que són la cita amb el pavès de l’'Infern del Nord' i l’etapa en línia més curta dels últims anys, entre Bagnères de Luchon i la pujada al Portet, inèdita –encara s’ha d’asfaltar– després de superar la rampa de Peyragudes on Froome es va encallar al juliol, i Val Louron, un dia en què els ciclistes pujaran una mica més de la meitat dels 65 quilòmetres programats.
 

Chris Froome somriu davant el mapa amb el recorregut del Tour 2018, a París / philippe lópez (AFP)

L’hora de les pedres

Però, ¿i si les llambordes es converteixen en els jutges del Tour? Perquè mai la ronda francesa s’havia atrevit a incloure gairebé 22 quilòmetres repartits en 15 sectors per les pedres de la París-Roubaix per al turment de ciclistes com Froome. «Igual m’he d’apuntar l’any que ve a la París-Roubaix», va dir fent broma a París el corredor britànic. De tot una mica.
  

Sense migdiada al juliol

  I, per innovar, una contrarellotge final per les terres basques d’Iparralde però amb un portet trampa amb rampes del 22%. Així serà el pròxim Tour, que obsequiarà els aranesos amb uns quilòmetres per la seva plana i pel Portillón els revolts del qual estan dedicats als guanyadors espanyols a París; un Tour diferent que no va bé a ningú, cosa que es tradueix en espectacle, sorpreses i emoció. Ningú s’adormirà a l’hora de la migdiada. Que bé. 

0 Comentaris
cargando