Saló, biblioteca i cadires fernandines

T ot canvia. El món de l’art, també. Els barris de Barcelona, encara més. La galeria botiga ja no és suficent. Els col·leccionistes són globals. I el públic local tendeix més a vendre el que ha heretat que no a comprar el que és nou. El carrer de la Palla no és el que era abans: via d’antiquaris i llibreters. I el Quadrat d’Or ha deixat de ser el chinatown que va ser en els 90 per recuperar l’esplendor del passat. I veïns. Amb possibles. Potser Ildefons Cerdà acabarà tenint raó, i l’eix del seu pla serà el que va preveure: el passeig de Sant Joan. Tot canvia, sí. I la històrica galeria Artur Ramon Art, també. Ha deixat el carrer de la Palla, allà on va obrir portes el 1943. El turisme low cost i les botigues de souvenirs han copat l’espai. Així que els galeristes, Artur i Mònica Ramon, han alliberat metres al Barri Gòtic. O sigui que ara s’han d’anar a buscar a l’Eixample. Al número 19 del carrer de Bailèn. És un canvi d’ubicació, per descomptat. Però és molt més. És un concepte nou. Una generació nova. És renovar-se per avançar. És un reset. És una galeria 3.0. 

Resumint, ¿què és? «Un espai d’art, un laboratori, un centre d’investigació, d’assessorament, de taxació i de debat... Un lloc on passen coses i que no té el format clàssic de galeria tradicional», expliquen. A dalt i a baix. Públic i privat. Clàssic i contemporani. Vaja, que està bé tenir un aparador. De manera que al nivell del carrer hi ha el local expositiu, obert a tothom i amb mostres que uneixen les antiguitats i l’art més actual. Vegin si no l’exposició Temps imaginari de Pamen Pereira: Les vaixelles de plata amb història volen, literalment, pels aires. I al primer pis, la galeria privada. La que dona intimitat i discreció. La que necessita cita prèvia. Ja sigui per ser assessorat o per obrir la bitlletera. Té aspecte de pis: «Es tracta de recuperar l’ambient d’una casa, de donar calidesa, que el client se senti còmode. Qualsevol espai està bé per rebre. Ja sigui el despatx o el saló».  Contingut i continent es deixen  admirar. Una consola genovesa del segle XVIII per aquí, un nonell per allà... A més de l’habitual gabinet de dibuix, inspirat en el que Rafael Moneo va dissenyar per al Prado, i paret amb peces de ceràmica que sembla sortida d’un museu d’arts decoratives.

I també hi ha (i hi haurà), a la primera planta, les mostres habituals. Però de clàssics i pensant en els col·leccionistes. La idea és «fomentar un col·leccionisme culte, i recuperar  la millor tradició de l’antiquari com  a connoisseur  i transmissor de coneixement». La que ara llueix porta per títol Quatre caravaggistes: Bassetti, Borgianni, Carcciolo i Ribera i està comissariada per Gianni Papi. Poca broma, l’italià és el gran expert en el tema i és l’historiador que obrirà, ben aviat, el cicle de conferències que vol potenciar la galeria. 

 

A la lliga internacional

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

Per entrar-hi (i tafanejar i al mateix temps cultivar-se), les ponències són una bona excusa, estan obertes a tothom i es porten a terme a la part privada. Si no, s’ha de buscar un bon motiu per accedir a la biblioteca.  L’ofereixen a estudiosos i investigadors. Sis mil volums, des del segle XVI fins a l’actualitat. No és única en contingut. N’hi ha d’especialitzades amb fons iguals o més importants. Però sí que és singular en ambient. No estudiar allà és impossible. Tan impossible com estudiar. El cas és que el local respira l’atmosfera perfecta per a la concentració: llum natural i pau espiritual. Però els ulls se’n van cap als detalls: la boiserie amb pàtina que acull els llibres, els bustos d’Ismael Smith i Manolo Hugué que coronen el moble, les taules de Norman Foster, les cadires fernandines, les mateixes on posen al Palau Reial els seus regis darrere els amfitrions, i convidats, dels sopars de gala...

Tot està pensat amb molta cura. Però és que l’objectiu és ambiciós. «El 80% de la nostra facturació està a l’estranger. Tenim una vocació internacional molt potent, i volem que quan aquest públic de fora vingui a Barcelona tingui una referència». Així que han implementat el model anglosaxó. Una tendència del mercat en què l’aspecte tradicional perd pes. Vet aquí Colnaghi i Daniel Katz a Londres i Brimo a París. «És la lliga en què volem jugar», sentencien. H