Els balcons de Barcelona

He estès la roba abans de posar-me a escriure aquesta crònica, i ho he fet amb la clandestinitat que dona el fet de viure en un pati d’illa. A Barcelona és més fàcil fer les coses normals d’esquena al carrer que de cara. Per una enquesta recent s’ha arribat a la conclusió que els catalans estem «dividits en dos blocs gairebé simètrics». Com que soc més de ciències ocultes que de ciències socials, m’he imaginat els dos blocs a l’estil de la Banda Trapera del Río, els blocs verds de la seva cançó, que eren els de la Ciutat Satèl·lit.

El que em crida sobretot l’atenció d’aquesta enquesta (i de la vida en general) són les paraules, de manera que no he pogut parar de preguntar-me per què es qualifica els blocs de «gairebé simètrics» en comptes de «gairebé iguals». Potser, perquè l’enquesta donava per fet que els catalans no som iguals entre nosaltres, i que això de formar «un sol poble» (que tant es repeteix per tot arreu) no hi ha manera de creure-s’ho. Potser resulta que, com a màxim, només podem ser simètrics, cadascú dintre de les seves insalvables diferències.

Relacions equivalents

L’any que va morir el dictador Francisco Franco ens van explicar a l’EGB les relacions d’equivalència, no perquè ja hi hagués llibertat, que això no seria arribar i moldre; però aquella classe sé que ens avisava que la democràcia és això, un sistema d’equivalències. Havíem passat del digue’m el que tens i et diré el que vals, al digue’m el que tens i et diré el que equivals. Ara m’adono que també m’he posat a escriure aquesta crònica en l’enèsim aniversari de l’adeu de l’extint, dia més dia menys. EGB van ser les primeres sigles en què vaig militar (després passaria pel BUP i el COU); però el diccionari havia explotat, i de cop i volta els diaris, la vida, tot es va omplir de sigles: UCD, PSC, PSOE, PSUC, ONU, OTAN, CEAC, CCC...

Quan s’és pobre, s’és pobre de diners i de tot, incloses les paraules. Les sigles eren per als rics. El que  

nosaltres havíem tingut fins llavors eren abreviatures, com les de doctor (Dr.) i director (Dir.), que tothom confonia, o les de senyora, senyor... Amb molt d’esforç, i amb ajuda pública, al màxim que s’arribava era a tenir, no pas sigles, però sí algun acrònim, per exemple el de Renfe. Cito aquest acrònim ferroviari perquè llavors Espanya era un país en vies (de desenvolupament).

Doncs bé, les relacions d’equivalència havien de reunir tres propietats, igual que aquell nen tan pobre del conte, que havia d’aconseguir els tres pèls del diable, que eren d’or (els quals jo sempre confonia amb la barba dels pallassos, que tenia tres pèls). És a saber, les tres propietats de l’equivalent es deien reflexiva, simètrica i transitiva. L’última no calia explicar-la, perquè era molt clar que la Transició no podia ser sinó transitiva. I de reflexiva també n’era una bona estona, i com a prova d’això hi havia els inacabables debats de La clave.

El nostre llenguatge s’havia tornat conceptual. Les obres de teatre portaven títols de l’estil El tintero, El tragaluz, El okapi..., i a la tele commocionaven emissions com El asfalto, La cabina, La clave... Aquell centurió de l’Evangeli tenia tota la raó, n’hi havia prou amb una paraula per curar-se. Per això em va semblar que «simètrics» era la paraula, era la clau de l’enquesta. Per continuar amb els exemples: simètrics eren els Roper, ja que tan casat estava el George amb la Mildred com la Mildred amb el George; tot i això, els germans Dalton, de Lucky Luke, eren els autènticament «gairebé simètrics». No en funció de la mida, en què eren sense cap mena de dubte diferents; ni del seu aspecte, que en això sí que eren iguals, sinó en el que els passava, que venia a ser el mateix i compartit, cada un a la seva manera, igual que nosaltres.

Comunitats simètriques

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Barcelona és una ciutat de comunitats gairebé simètriques, d’escales on s’estén la roba per on no es veu, i per on es veu es posen banderes. La nostra ciutat disposa d’una ordenança que castiga amb una multa estendre roba visible des de la via pública. Es persegueix la manifestació del que és personal i s’empara l’exaltació del que és massiu. Anava a posar «del col·lectiu», però m’he adonat que creen més col·lectivitat un munt de calçotets, calces, mitjons, samarretes, camises, llençols estesos, que una bandera per molt gran que aquesta sigui.

Girar els edificis

Seria més habitable una ciutat on el que estigués multat fos posar banderes visibles des de la via pública, on es pogués girar els edificis i que l’orgull dels seus habitants fossin els pantalons que els han regalat pel seu aniversari, els mitjons de rombes del dia del pare..., i tot això de les adscripcions (nacionals, futboleres...), quedés per als patis d’illa, per al que no importa a ningú més que a un mateix. M’he recordat ara d’un nano dels meus vells blocs que va morir en soledat no fa pas gaire. Vivia en el que va ser el pis dels seus pares i tenia al balcó dues banderes americanes com a mostra del seu amor al rock and roll. Sabia que estava a punt de morir, i per a ell el rock era la vida. Però aquestes són banderes d’altres guerres.