¡Què bell és riure!

Els límits de l’humor a Barcelona són tan lluny, que per arribar a la seu d’Humoristán s’ha d’anar a la quinta forca fins a trobar el lloc on ¿Jesucrist va perdre l’espardenya? ¡No! ¡Més enllà! On Déu va trobar el triangle, ja que es tracta d’aquell Déu amb sabatilles de pelfa que va ser creat a El Jueves (és a dir, el quart dia), pel dibuixant JL Martín, i com que va veure que era bo va descansar llegint un Jabato. Perquè JL Martín (les seves inicials sense punts, els seus amics li diuen Jotaele), que dirigeix la Fundación Gin per a la promoció de l’humor gràfic, ha embarcat la fundació i un grup de dibuixants i especialistes en còmics, tebeos, vinyetes (entre ells Kap, Josep Maria Cadena, Antoni Guiral, Jordi Riera, Joan Manuel Soldevilla...), en la creació d’un museu digital de l’humor gràfic, han anomenat el lloc humoristan.org, i tenen la seu entre els arbres, el bosc d’Horta, a la zona de torres coneguda com la Font d’en Fargues, on antigament les famílies barcelonines amb possibles es retiraven a respirar aire sense tuberculosi.

Llavors, el carrer on hi ha l’estudi d’Humoristán (i de JL Martín) es deia Maryland (era l’època en què van sorgir Coco Chanel i Marcel Proust i es va enfonsar el 'Titanic'), però com que allà hi vivia una colònia de gent de premsa li van canviar el nom pel de carrer del Marqués de Foronda en honor del president de la companyia de tramvies de Barcelona, que va concedir als periodistes passatges gratuïts perquè treballessin més contents (ara els periodistes cobren a mitges de la mateixa manera que el tramvia passa a mitges).

JL Martín ha viscut tota la vida a Horta. El Jabato el comprava a la floristeria de la senyora Carme (no hi havia gaires quioscos per la zona), i l’ocurrència de dibuixar Déu l’atribueix als seus dies d’alumne de La Salle, on va quedar petrificat amb aquelles històries de filisteus espiant les dones jueves, i els àngels del Senyor baixant per castigar-los sense cap mena de misericòrdia. La fidelitat a Horta de JL Martín és la mateixa que la seva fidelitat als còmics. Les parets del seu estudi transpiren originals d’arreu del món, que ha anat comprant allà on anava. Segueixen un ordre que en certa manera recorda l’estructura de 'La Divina Comèdia' de Dante.

A la planta baixa hi ha les planxes de les lectures d’infància (dibuixants del 'TBO', Ibáñez dedicant-li un dels seus millors mortadel·los...); per les escales que porten a la part superior es reuneix el dibuix americà (li encanta la línia de 'Mad' i de 'New Yorker'), i a dalt exhibeix els originals de quan vam ser els millors, les obres dels seus amics d’'El Papus' i dels seus companys d’'El Jueves'. (Quan a 'El Papus' li van posar protecció policial arran de l’atemptat que li va costar la vida a un conserge, els dibuixants muntaven al passadís partits de futbol amb els agents, que deixaven les pistoles en una taula, i tots es posaven a jugar amb la pilota).

Aquesta lleialtat a un barri i a un ofici que hi ha en JL Martín no és melancolia, sinó una forma antiga de ser un tipus de principis, però és que el principi és per definició el més antic. No recorda quan va començar a dibuixar. Sí que als 5 anys va copiar una portada de Coll (una escena selvàtica amb un explorador dins de l’olla), i el seu pare l’hi va portar a un familiar d’Ayné (aquest dibuixant va defensar sempre la tendresa amb el seu llapis, amb els seus animalets, amb els seus nens petits), i tothom el va felicitar i JL Martín es va posar molt content.

Tant, que als 9 anys havia omplert de dibuixos els llibres de comptabilitat del seu pare, i va muntar a classe el seu primer negoci, que era fer els deures per una pesseta als companys més negats per al dibuix. És clar, falta anomenar el JL Martín creador de Quico el Progre, la tira que durant els anys vuitanta va ser metàfora del desencant, del fracàs d’una generació, del canvi d’una societat i probablement del que sentia el lector, la lectora d’aquest diari, el lloc on es publicava.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Igual que Ibáñez, igual que el novel·lista Francisco Casavella, JL Martín va començar a treballar de grum en un banc (és impagable el que ha fet la banca per la cultura a Barcelona). Així va estar dels 14 als 23 anys, de grum a cap de sisena categoria. Mentrestant, es va llicenciar en Psicologia estudiant nocturn. La primera vegada que va veure una pintada de la LCR a la Bonanova va admirar la gosadia de qui s’havia plantat allà per fer-la. Després va comprendre que l’havia fet alguna criatura de la zona alta. D’això tracta Quico el Progre.

Humoristán també és una gosadia, ja que fer riure segueix resultant un ofici perillós en qualsevol país del món. Al poder no li agrada l’humor gràfic. Però mentre pot ho dissimula. Quan Humoristán va sol·licitar una ajuda a la Generalitat, qui els atenia va comentar que el projecte «no es podia acabar de considerar una iniciativa cultural».  De moment han penjat 5.000 dibuixos de més de 400 autors catalans i de la resta d’Espanya, 200 articles i 15 exposicions permanents.