Del Somorrostro a l'Olympia

La ciutat coneix tan escassament el seu passat flamenc que el nom de La Singla, llegit així, a seques, pot ser que digui poca cosa. Però a segur que molts refresquen la memòria amb la seqüència de la nena que balla descalça un garrotín a la pel·lícula Los Tarantos (1963), la xavaleta que, vestida amb una faldilla de piquets i un jersei de franges horitzontals vermelles, entra en una drogueria amb un altre gitanet per pentinar-se tots dos amb brillantina en la mítica cinta de Francisco Rovira-Beleta. Parlem d’una de les grans, una bailaora per dret: Antonia Singla Contreras, nascuda al barri del Somorrostro el 1948.

Doncs bé, per afició i amor al flamenc, un germà de l’artista, Juan José Singla, i el seu soci Santiago Parra es disposen a inaugurar un tablao en nom seu per revaloritzar-la, al número 181 del carrer de la Marina, just al davant d’una plaça Monumental ja sense toros. L’espai La Singla, un local immens que va albergar un túnel de rentat de cotxes, obrirà el 15 d’abril després de més de dos anys d’obres. Per començar, el terra de taules sona meravellosament bé.

L’han decorat a semblança d’un pati cordovès, les parets farcides de testos amb geranis, i a manera d’inauguració pilot, Singla i el seu compare van organitzar dimecres una vetllada amb una mostra del que serà l’espectacle. Hi va haver branquetes de romaní per als convidats, un auguri de bona fortuna, i tortillitas de camarones, com les que serveixen a la Venta de Vargas, a San Fernando, per a gaudi d’un parell de japoneses camuflades entre la concurrència. ¿Les senyoretes es van assabentar del que estaven menjant? Potser molt millor que els autòctons.

De fet, l’objectiu de la soirée flamenca era donar a conèixer el tablao –el primer que obre a Barcelona en 30 anys– als operadors turístics, els professionals turístics que, en definitiva, seran els que ompliran la sala de guiris famolencs de bulerías i taloneig. Com diu la historiadora del flamenc Montse Madridejos, autora de la tesi El flamenco en la Barcelona de la Exposición Internacional (1929-1930), és molt probable que el duende no hagués sobreviscut sense el turisme. Seria el mateix prodigi que mantenir les filigranes de la Casa Batlló sense els autocars.

ELS GUIRIS I L'EXOTISME

De la mateixa manera que viatgers romàntics com Théophile Gautier van inundar l’Espanya del XIX, després de la guerra de la independència, extasiats pel pintoresquisme i les llegendes de bandolers, ara són els turistes els que arriben buscant les essències del flamenc, argumenta Montse Madridejos, autora també del blog Historias de flamenco. Als guiris els agrada l’exotisme i són ells els que tenen euros a la bitlletera per disfrutar d’un bon espectacle.

Fa un temps, Montse va trobar fotos de La Singla en una recerca pels mercas per alimentar les seves investigacions, imatges d’autor desconegut captades l’estiu del 1966 al Somorrostro, al mateix lloc on també Xavier Miserachs la va retratar jove i bellíssima. En aquelles fotos, la bailaora posa orgullosa amb Barcelona i l’estàtua de Colom als seus peus, de forma molt simbòlica, ja que estava destinada a volar alt, i ho va fer: de les barraques sobre la sorra, a l’Olympia de París i als escenaris de Berlín, Stuttgart i altres ciutats alemanyes, perquè va ser allà, a la terra del xucrut, on va triomfar sobretot. Algú hauria d’escriure, per cert, un llibre sobre les fatigues flamenques en els bolos de la immigració.

Malgrat la seva curta carrera, va ser una digna successora de Carmen Amaya, a la mateixa altura, apunta Montse, que altres bailaoras de renom com La Tolea, La Chunga o La Chana, curiosament totes elles nascudes o arrelades a Barcelona.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El que no té explicació és com dimonis Antoñita La Singla va aconseguir assimilar el compàs, fer-se’l  seu fins a brillar, si va venir al món sordmuda, segons sembla a causa d’una meningitis, i no sentia la música ni les palmes. Va ser als 8 anys quan va pronunciar la primera paraula i els noiets del Somorrostro van deixar d’anomenar-la «la múa». El «miracle de La Singla», han escrit alguns. O potser li venia de llinatge: Juan José toca la guitarra, encara hi ha dues germanes més que són bailoras, La Damiana i La Morita, i un nebot que canta a l’espectacle, Joaquín Gómez, El Duende.

Quan van enderrocar les barraques del Somorrostro i la seva llegenda, els Singla es van escampar per Sant Roc i Santa Coloma de Gramenet, on viu ara La Singla, lluny de les taules, feliç i fascinada amb els seus nets. Ha donat el vistiplau al tablao, i segur que assistirà a la inauguració i el freqüentarà en dies futurs per encomanar el local de la seva energia.