Un botxí anomenat Nicomedes

Sense ser una megalòpoli com Londres, amb el seu hipnòtic passat victorià de broma i esbudelladors, sense ser París, amb el misteri de les gàrgoles que observen l’etern transitar del Sena des de les altures de Notre-Dame, Barcelona ni es fa petita ni es queda enrere en successos, llegendes i individus abracadabrants. Personatges de novel·la com Nicomedes Méndez, a qui acaben de rescatar dels seus malsons la historiadora de l’art Roser Messa i l’il·lustrador Pep Brocal.

El tal Nicomedes –amb el nom ja paga– va ser el botxí oficial de la ciutat entre els anys 1877 i 1908, un paio discret, d’ulls petits i blaus, que anava regularment a la presó del carrer de la Reina Amàlia a greixar el garrot amb el qual executava les sentències.

Ho va passar molt malament quan el van jubilar. Tant que, com a cataplasma contra la melancolia, va intentar muntar-se un teatret de carrer al Paral·lel per escenificar els ajusticiaments amb un patíbul de cartró i titelles de cera. Un individu de carn i pell, però tan suculent en vivències que podria haver-se creuat perfectament amb Onofre Bouvila en algun carreró dels de Mendoza de La ciutat dels prodigis.

Al negar-se-li el permís per al seu espectacle de fira, el botxí Nicomedes va acabar explicant les seves experiències a canvi d’un xato de vi en una tasca del carrer de Vilà i Vilà anomenada Can Ramon. Un personatge fascinant, com tants fantasmes que pul·lulen per la ciutat, que Roser Messa ha retratat a Anecdotario de Barcelona. Com corresponia, el llibre va sortir del forn el mateix dia de la Mercè i es trobarà a les llibreries a partir de dimecres.

Hemeroteques, documentals, arxius, llibres i interrogatoris amistosos són les armes de què s’ha valgut la historiadora per compilar l’anecdotari, instruments que afila des de fa cinc anys al seu blog Cosas de absenta. Encara que li diguin mig en broma «la noia de les coses rares», en realitat la mouen el barcelonisme i una curiositat caníbal que ha transcendit el món digital per corporeïtzar-se en paper amb històries noves i sucoses.

Revistes catalanes

Les anècdotes, distribuïdes en 30 episodis, es barregen amb il·lustracions de Pep Brocal, autor de còmics com Alter and Walter, un artista que ha sabut enfocar la mirada per recuperar en aquest llibre l’estil de les revistes catalanes de la dècada del 1930 –L’Esquella de la torratxa, Cu-cut!, Papitu–, aquell esperit burlesc i intel·ligent que la guerra civil va esquinçar d’una urpada. Per dir-ho d’alguna manera, els dibuixos d’aire vintage casen molt bé amb el que s’hi narra.

Amb les galerades encara calentes, fixem una trobada per batejar el llibre a la seu de Comanegra, l’equip de la qual, amb Joan Sala al capdavant, està fent una tasca estupenda per la memòria de la ciutat. L’editorial s’allotja al número 159 de Consell de Cent, en una vella nau industrial compartida amb artistes i dissenyadors de moda, un espai tan bell i curiós, amb una xemeneia de totxo de 25 metres i una magnòlia centenària, que mereix un capítol a l’anecdotari.

Coberts republicans

Notícies relacionades

BCN dona llum verda a les obres de la Biblioteca Provincial

Retirats un 30% dels anuncis de pisos de lloguer

Resulta que allà s’hi ubicava una sucursal de la fàbrica de nines Lehmann y Cia –què deuen tenir aquells esgarrifosos ulls de vidre, aquelles perruques, les cames de porcellana freda– fins que el negoci va anar a menys. Durant la guerra, la principal activitat de la factoria va ser fabricar plats i coberts de metall per a l’Exèrcit republicà.

Durant la xerrada afloren altres historietes delicioses, com l’orella de toro que Mario Cabré va regalar a Ava Gardner durant una visita al taxidermista de la plaça Reial, el circ de Buffalo Bill amb els seus indis acampats a les hortes de l’Eixample, les estranyes prediccions del Santet del Poblenou o l’espectacle del funambulista Blondin. Per sort, Barcelona és inesgotable: com més furgues, més hi trobes.