El fotògraf sense vertigen

Enfilar-se a terrats d’edificis, a torres elèctriques i a gegantines estàtues, com la de Colom, no estava al llindar de perill de Gabriel Casas (Barcelona, 1892-1973) a l’hora de fotografiar la seva ciutat des de plans insòlits. Com a fotògraf, Casas va ser oblidat després de la guerra civil. El règim franquista el va inhabilitar per exercir el fotoperiodisme, però aquests últims anys la seva polifacètica obra ha adquirit importància pel fet de tractar-se d’un artista que es va avançar al seu temps amb el domini de picats, contrapicats, sobreimpressions, descentrats de l’eix de simetria i perspectives, sempre amb sensacionals jocs d’ombres.

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) li va dedicar el 2015 una gran retrospectiva en la qual es van exhibir 120 fotografies captades entre el 1929 i el final de la guerra. Ara l’ajuntament acaba d’editar Gabriel Casas 1892-1973. L’angle impossible, un llibre fotogràfic amb textos de Pablo González Morandi i Andrés Antebi, els dos fundadors de l’Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ), des d’on impulsen la web reportersgrafics.net.

Pels autors, Casas és una figura transcendental per comprendre la història de Barcelona de la primera meitat del segle XX, pel seu accés a moments clau, quan treballava per a l’ajuntament, el patronat de Turisme i la Generalitat. «Va destacar pel caràcter innovador del seu llenguatge i l’experimentació constant, influenciat especialment per László Moholy-Nagy i per Aleksandr Ródtxenko», consideren González i Antebi, que en el llibre recorden que Casas va viure en primera persona, des de la plaça de Sant Jaume, els fets del 6 d’octubre de 1934, quan Lluís Companys, president de la Generalitat, va plantar cara al Govern d’Alejandro Lerroux i va proclamar l’Estat català dins de la República Federal Espanyola.

«Casas va fer fotos de la contesa, però els clixés no s’han trobat. Quan el Govern va atacar el Palau de la Generalitat, ell va ser detingut durant un dia, però després va sortir en llibertat sense càrrecs». No va ser l’únic conflicte en el terreny polític, en el qual va perdre els rodets. «El 19 de juliol de 1936, és molt possible que com a fotoperiodista recorregués els carrers de Barcelona. En ple procés revolucionari, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) li va confiscar l’estudi que tenia al carrer Nou de Zurbano i Casas només va poder salvar algunes pertinences», expliquen els investigadors.

El 1929 va ser nomenat fotògraf oficial de l’Exposició Internacional de Barcelona. «Al retrat i la crònica gràfica esportiva hi va anar sumant nous reptes, noves mirades i nous escenaris, fins a convertir-se en un fotoperiodista polifacètic i multidimensional», indiquen els autors. La filla del retratista, Núria Casas, descriu en el pròleg l’empresonament del seu pare el 1939 per la seva vinculació republicana. «Quan va sortir de la presó, era un home malalt, decebut i derrotat. Ho havia perdut tot: l’ambient de llibertat en què treballava abans de la guerra i la possibilitat de tornar a treballar als carrers com a reporter perquè es va negar a firmar els Principios del Movimiento, explica la seva filla.

LA SEVA OBRA A INTERNET

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Els negatius de Casas van estar 22 anys adormits a l’estudi del pintor Robert Llimós, a qui el fotògraf li havia traspassat el seu local de Sant Pere Més Alt. «Llavors el meu pare estava molt malalt i no es va veure amb forces de retirar els seus arxius», explica. Segons la filla, quan Casas va morir només va ser reconegut dins dels cercles de fotografia. Llavors, l’ajuntament i la diputació es van interessar per acollir el seu llegat, però no va arribar a concretar-se res.

Fins al 1995, els negatius no van ser entregats a l’Arxiu Nacional de Catalunya, que els va restaurar, digitalitzar i catalogar. Lluís Saura es va encarregar de la descripció de les imatges i de la creació del portal web, on es pot visualitzar tota la seva obra:  www.gabrielcasas.cat.