Entrevista YOTELE
María Rey (‘120 minutos’): «La política tendeix a pressionar els mitjans per buscar els seus interessos»
Xerrem amb la presentadora del magazín de Telemadrid, que aquest dijous compleix 1.000 programes
‘120 minutos’ està de celebració. El magazín d’actualitat de Telemadrid compleix aquest dijous 1.000 programes, i a més ho fa en un dels seus millors moments. Des de la seva estrena el 2018, l’espai presentat per María Rey ha aconseguit quadruplicar la seva audiència, i ha passat d’un 2,5% a depassar els dos dígits en els matins de la televisió pública madrilenya.
En una entrevista amb YOTELE, la presentadora fa balanç d’aquests gairebé quatre anys a Telemadrid i recorda la seva etapa de 25 anys a Antena 3.
No és fàcil arribar a la xifra dels 1.000 programes. ¿Quin balanç fas de tots aquests anys?
El balanç és molt bo, primer per com és de difícil arribar fins aquí. És molt complicat que un programa que parteix de zero es mantingui en antena amb continuïtat. Ens han tocat uns temps informatius molt intensos en què també hem vist el servei de la televisió pública. He tingut moltes oportunitats per aprendre, més de les que esperava.
El programa va començar amb poc més d’un 2% i ja supera les dues xifres... ¿Ho interpretes com un indicador de la feina ben feta?
Moltes vegades la feina està ben feta i les audiències no són justes. Cal fer molt esforç perquè som un equip petit i traiem cada dia molts temes amb directes, entrevistes... És molt difícil, tothom ha de fer bastant més que en un mitjà gran. Que el resultat ho compensi és molt important, perquè a aquest equip se li exigeix molt cada dia. He treballat en teles grans i noto la diferència, aquí la falta de mitjans es compensa amb esforç.
¿Quines són les claus d’aquest èxit?
Crec que la clau és ser allà per a la gent i mantenir sempre posades les antenes, en escoltar la gent pel carrer i no només les corbes d’audiència. Un no s’ha d’entossudir a apostar per temes que no preocupen els ciutadans. De vegades, els periodistes ens aïllem en un món petit de política i les coses que nosaltres discutim no són les que més inquieten la gent.
¿Quin ha sigut el moment més dur que recordes d’aquests gairebé quatre anys? Els mesos de la pandèmia no van ser fàcils...
La pandèmia va ser un repte tant personal com professional, però va ser una oportunitat laboral per estudiar, aprendre, escoltar i descobrir gent extraordinària d’aquest país que es dedica a la ciència. Psicològicament, sortir a la carretera cada dia era una sensació com de pel·lícula de ciència-ficció. Però d’altra banda, va ser un privilegi al pensar que estava sana i que podia explicar-ho.
També heu explicat el terratrèmol polític a la Comunitat de Madrid, el volcà de La Palma, la guerra d’Ucraïna... No us podeu queixar de falta de notícies.
Ens hem acostumat a viure en uns temps tan intensos que no sé què passaria si tornéssim a la tranquil·litat. Madrid era un lloc amb un Govern més o menys estable i es van avançar eleccions. A nivell nacional, ni t’ho explico. No sé quan recuperarem la calma, si és que ho farem algun dia, però a nivell informatiu està molt bé perquè cada dia hi ha una cosa nova per explicar.
¿És més complicat entrevistar un polític o persones anònimes?
És més enriquidor quan entrevistes gent de la qual no esperes un gran discurs o un argumentari i descobreixes històries formidables. No menyspreo la política per a res perquè professionalment he crescut amb ella, és un ofici que valoro al màxim. Cal ser molt generós per dedicar-se al servei públic, tot i que no tots ho facin amb aquesta finalitat. El discurs polític s’ha anat reduint al mínim, a repetir un eslògan o manejar l’argument en un tuit. Ja no hi ha reflexió ni debats profunds, és més frívol que el discurs del carrer.
¿És difícil mantenir aquest equilibri i pluralitat en una televisió pública?
És difícil però és la nostra obligació. Si treballes en una televisió pública, els teus caps són els ciutadans, la gent que la paga amb els seus impostos. Hem de fer una feina respectuosa, es pot discrepar i donar opinions diferents però no es pot ofendre. Si algú és republicà o monàrquic no pot sentir-se insultat, perquè seria un fracàs. La línia en la qual ens espavilem cada dia és l’esforç i la vocació, cal escoltar tothom amb respecte.
¿En algun moment has rebut algun tipus de pressió política al llarg de la teva carrera?
És inevitable. La política tendeix a pressionar els mitjans per buscar els seus interessos. Sempre hi ha algun tipus de pressió, però no més en una de pública que en una de privada. Els que siguin a dalt volen marcar el discurs, i quan tu no dius exactament el que volen, et faran sentir que estan molestos i que està a la seva mà prendre decisions que et poden afectar. Jo no soc cap de la cadena, llavors em resulta més suportable. Mai he sentit un nivell de pressió insuportable.
Gran part de la teva trajectòria s’ha desenvolupat a Antena 3 com a responsable de la informació parlamentària. ¿Com veus els canvis que hi ha hagut en el Congrés durant tots aquests anys?
Quan jo vaig arribar al Congrés, les comunicacions internes es transmetien per telegrama. I quan me’n vaig anar es parlava a cop de tuit. Aquells discursos farragosos s’han reduït a uns quants caràcters, la transformació ha sigut brutal. Les xarxes socials han obert noves vies, però també han simplificat molt els discursos. L’han reduït a l’anècdota, al debat del superflu, crec que més que guanyar hem perdut.
A Antena 3 també vas ser presentadora d’informatius en dues etapes diferents. ¿Com les recordes?
La primera etapa la vaig portar amb molta responsabilitat, hi havia uns mitjans molt diferents dels del final, quan Antena 3 ja era un cotxe de curses en aquest aspecte. Ho recordo amb molt carinyo, allà he passat 25 anys, més de mitja vida professional. Després de tant temps, és normal que tu perdis l’interès i que l’empresa també ho faci, vaig haver de prendre una decisió perquè era estancar-se o moure’s.
¿Va ser difícil la transició a Telemadrid?
Telemadrid tenia els seus propis llenguatges interns, el seu propi sistema informàtic, menys mitjans... A més passava d’informatius a un format d’‘infoshow’. Tornar a començar em feia vertigen, però alhora em posava les piles, era molt estimulant. No ho vaig viure amb sofriment, sinó amb ganes que sortís bé. Començàvem al juny i en aquests casos la cadena no té gaire clar que funcionés, volia sondejar i va sortir bé.
Notícies relacionades¿Et veus fent el salt a l’entreteniment o a tu t’agrada la informació pura i dura?
El que faig ja en el dia a dia voreja la informació i va cap a l’entreteniment d’actualitat. Sortir de la línia de la informació em resulta molt difícil perquè és el meu hàbitat, crec que aquí és on me’n surto i on disfruto. Per anar a un altre nivell d’entreteniment també cal valer, però crec que no tindria gaire a aportar.
