11 jul 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA YOTELE

Terelu Campos no s'identifica amb el seu personatge a 'Paquita Salas': «No soc ni altiva ni arrogant»

Lidia San José, una altra de les protagonistes de la sèrie, assegura que el que li està passant amb 'Paquita Salas' «és un somni»

Adrià Gallego

Terelu Campos no s'identifica amb el seu personatge a 'Paquita Salas': «No soc ni altiva ni arrogant»

Avui s’ha estrenat la tercera temporada de ‘Paquita Salas’ i YOTELE ha pogut parlar amb dues de les seves protagonistes: Lidia San José i Terelu Campos.

La primera continua interpretant el paper d’una actriu en hores baixes que porta el seu mateix nom i l’excol·laboradora de ‘Sálvame’ es posa a la pell de Bárbara Valiente, la directora de la show room B Fashion, una dona altiva i arrogant.

Aquesta tercera temporada està formada per 6 capítols que estan disponibles a partir d’avui a Netflix.

Terelu, ¿sorpresa amb l’arribada d’aquest nou projecte?

Lidia: O emocionada [rialles].

Terelu: Sí, home, sorpresa i emocionada, les dues coses, Lidia, aquí has estat fantàstica. A mi m’arriba que els Javis estan gravant la segona temporada de ‘Paquita Salas’ i que volien fer una picada d’ullet al final i que jo hi aparegués. Recordo que el dia del rodatge havia de treballar després, a la tarda. I res, vaig arribar allà i esclar, jo mai havia estat en un rodatge, feia un fred de collons, em van posar fins i tot un calefactor. Jo soc una persona acostumada a un altre mitjà, llavors els vaig dir “podeu gravar l’assaig sisplau perquè no sé si després em sortirà igual” i em diuen els nois “esclar, esclar”. També em van preguntar: “¿Estàs més còmoda amb un cigarro?” i els dic “jo sempre estic més còmoda amb un cigarro”. Llavors dic la frase i comencen “¡bravo!, ¡bravo!”.

Després, esclar, per a l’estrena em van dir que no hi podia anar, el públic no em podia veure perquè es revelaria la sorpresa, jo els vaig dir “doncs res, condemnada a l’ostracisme, no us preocupeu” i després em van trucar explicant-me que la gent s’havia quedat impactada. Al cap de pocs mesos em posen un whatsap: “Amor, t’estem escrivint un paper”, jo vaig pensar que en comptes d’una frase en tindria tres o quatre i ja per a mi això hauria sigut la llet. Quan m’envien el guió i em diuen que són dos capítols, dic: “¿Dos què?” I em diuen: “Esclar, t’hem dit que t’hem escrit un paper”.

Però després ha sigut meravellós, meravellós treballar amb els Javis, meravellós l’ambient del rodatge, meravellós l’equip, etc., perquè a més jo no sé si és el mateix equip d’altres anys, Lidia, això ho sabràs tu. Però sens dubte amb el que jo he estat em llevaria cada dia a les 5 del matí si fos necessari, bé, ja m’he aixecat molts dies a les 6, per veure’ls i per treballar amb ells. Ha sigut una delícia.

Lidia, en el teu cas, que ja fa tres temporades que ets a la sèrie, ¿augmenta l’emoció al veure com està creixent el projecte? ¿Es va notar en el rodatge el salt a Netflix?

Bé, el salt a Netlix va ser l’any passat i va ser una bogeria. Nosaltres veníem de fer una webserie sense diners, en què no hi havia ni càtering, la mare del Javi portava unes truites de patates, un baixava al xinès a buscar donetes i patates fregides, aquests eren els nostres menús de menjar. I de sobte arriba Netflix i tenim peix a la bilbaina, esmorzar, un horari... ¡hi havia diners! Bé, sobretot t’emociona veure que un projecte en què has cregut des del principi es converteixi en una cosa tan gran. I després ja ho va ser tota l’estrena, els ‘junkets’ de premsa, veure cartells en què posava ‘Paquita Salas’ seguit de Netflix. És molt fort en el que s’ha convertit, és un somni. No sé si això ha passat alguna vegada en tota la història amb alguna altra sèrie, però crec no, jo no conec res així, que de tan petit es converteixi en una cosa tan gran.

Hi ha una trama que la protagonitzes tu, Lidia, en què el teu personatge vol posar-se a la pell d’una persona transsexual. ¿Com has treballat un tema que és tan susceptible de ferir sensibilitats? 

L’he treballat amb tot el respecte. Dins de no ser una dona transsexual espero haver sigut prou respectuosa, que era la meva intenció. No crec que la reivindicació hagi de ser que jo no pugui fer un personatge transsexual, la reivindicació ha de ser que els actors i actrius transsexuals que ni tan sols poden fer personatges transsexuals puguin fer tots els personatges. Si interpretativament poden, ho poden fer. El problema és que no tenen accés a fer càstings de personatges considerats normals per la societat, si a sobre tampoc se’ls deixa fer els personatges de transsexuals... Però penso que igual que jo com a actriu puc fer de dona, d’home, de transsexual, de gos o d’elefant, una actriu transsexual ha de poder fer d’home, d’elefant, de gos, de dona, de tot. Som actrius per interpretar les vides que no són la nostra, per això triem aquesta professió. Tant de bo aquesta trama serveixi per trencar aquest estigma i m’encantaria veure moltes actrius i actors transsexuals accedir als mateixos personatges a què accedeixo jo.

Els personatges que us han escrit els Javis tenen certes semblances amb la vostra personalitat o amb la imatge que té el públic de vosaltres. ¿A tu, Lidia, t’ha arribat a doldre que el teu paper sigui el d’una actriu fracassada? ¿O a tu, Terelu, que el teu sigui el d’una dona arrogant i prepotent? 

Terelu: Jo no m’he identificat amb Bárbara Valiente en cap moment. Crec que per a mi ha sigut més fàcil interpretar Bárbara Valiente perquè no era jo. Fer d’un mateix és el més difícil que hi ha, perquè al final t’entren els pudors, les vergonyes, les timideses. Jo sempre dic que tots tenim un dimoniet dins i de tant en tant podem convertir-nos en una Bárbara Valiente en un moment. Però jo no soc una persona així, mai m’he considerat ni una persona altiva, ni una persona arrogant, tampoc m’ho han ensenyat. Sé que alguna vegada algú ho ha dit, però crec que potser ho ha pogut semblar, perquè jo soc una persona tremendament vergonyosa i tímida i llavors moltes vegades les persones així donem una imatge de persones arrogants.

Lidia: Jo no em sento gens identificada amb el meu personatge, tot i que el nom sigui el mateix. Realment jo sempre he treballat, vaig deixar de fer televisió, però no vaig deixar de treballar, vaig fer molt teatre. Sempre he estat treballant, vaig protagonitzar moltes sèries en el seu moment. Jo vaig decidir deixar de fer televisió, entremig em vaig treure dues carreres universitàries i sempre he estat fent teatre. Fracàs és deixar d’intentar-ho, només fracasses en el moment que abandones. Hi ha molts actors que treballen de cambrers per aconseguir el seu somni i que mai han fet res més enllà d’obres alternatives i no estan fracassant, estan lluitant pel seu somni, i molt més que jo, perquè si la meva situació fos aquesta, et puc assegurar que sí que hauria llançat la tovallola. És molt fàcil ser actor des de posicions com la meva.