Troba el teu habitatge a barcelona

Mutació urbana. 3 Precedents indesitjables

Els 'barrets' de Porcioles

L'especulació i la corrupció del 'desarrollismo' franquista van omplir les finques de l'Eixample de pisos afegits - Àtics i sobreàtics van florir a mercè dels tripijocs de les ordenances

’Barret’ 8 Edifici a la confluència dels carrers d’Aragó i Bailèn, amb diversos pisos afegits dècades enrere.

’Barret’ 8 Edifici a la confluència dels carrers d’Aragó i Bailèn, amb diversos pisos afegits dècades enrere. / RICARD CUGAT

3
Es llegeix en minuts
ANDREAS GONZÁLEZ / BARCELONA

Quan, el 7 de maig de 1960, Franco va visitar Montjuïc per cedir el castell a la ciutat, el dictador va contemplar amb gest disgustat la falda de la muntanya cosida de barraques i, amb la seva veu aflautada, va recriminar a l'alcalde José María Porcioles: «Els espanyols no poden viure així». Malgrat aquesta mostra de fals paternalisme, les barraques van sobreviure 12 anys més, fins al 1972, alhora que la gran Barcelona que somiava Porcioles omplia la perifèria d'un altre tipus de barraquisme, aquesta vegada vertical, en una ciutat que creixia com mai pressionada per les onades migratòries.

El principi de creixement a qualsevol preu que va promoure el porciolisme, que a l'extraradi aixecava un bloc rere un altre sense tenir en compte que els seus habitants també necessitaven escoles, ambulatoris i zones verdes, va tenir la seva pròpia versió, adaptada a l'entorn, a l'Eixample, més propici per a un altre tipus d'especulació i conxorxa. És veritat que el 1957, quan Porcioles va accedir a l'alcaldia, l'extensió de la ciutat en quadrícules ja s'assemblava poc a la que havia dissenyat el 1860 Ildefons Cerdà. Successives ordenances municipals des de l'inici de la dictadura de Primo de Rivera, el 1923, havien autoritzat les remuntes, les construccions de noves plantes sobre edificis ja existents. En la postguerra més dura dels anys 40, en un context d'escassetat de vivenda i també de materials de construcció, les remuntes havien estat un instrument eficaç per apaivagar els propietaris d'edificis que pressionaven per poder apujar als seus inquilins els lloguers congelats.

Però va ser amb l'arribada de Porcioles i el desarrollismo franquista quan el fenomen es va disparar. Es van succeir les ampliacions d'edificabilitat: el 1958, el 1960, el 1970... Amb els anys, la permissivitat a l'hora d'autoritzar la construcció de més plantes -sisens, setens i vuitens pisos, àtics i sobreàtics, però també soterranis i semisoterranis- va arribar fins al punt que, segons projeccions realitzades posteriorment, si algú hagués estat capaç d'escombrar tots els edificis de l'Eixample per aixecar-ne altres de nous amb el màxim volum permès per les ordenances s'hauria pogut arribar a una densitat de població d'un miler d'habitants per hectàrea (l'actual és de 355).

I allà on no n'hi havia prou amb les normes fetes a mida de l'especulació arribava la laxitud a l'hora de vetllar pel seu compliment. Es van ocupar interiors d'illes, a vegades amb dos pisos, i es van construir vivendes en terrasses i voladissos, sense que cap autoritat municipal s'immutés. Fins i tot quan, el 1971, Porcioles es va veure obligat a prohibir la construcció de nous àtics, aquests van seguir florint. Algú va popularitzar la frase: «A l'Eixample li surten barrets». De ciment i totxo, s'entén.

La desena fortuna

Notícies relacionades

Encara que Porcioles -que el 1973 posseïa la desena fortuna d'Espanya, amb 2.000 milions de pessetes- sempre va assegurar que era fals que s'hagués enriquit amb el seu càrrec, la seva història il·lustra a la perfecció les teranyines d'interessos polítics i econòmics que freqüentment es van teixir durant la dictadura. El seu gendre Miguel Vall Bragulat, que era conseller del Banco Condal, també era soci de Spai, una de les principals promotores nascudes amb el boom immobiliari de l'època, com Nuñez i Navarro, Ibusa, Construcciones Españolas o La Llave de Oro. I moltes noves vivendes, sorgides de les remuntes o de sòl requalificat com a edificable per l'ajuntament de Porcioles, acabaven escripturant-se a la notaria que l'alcalde mantenia encara que hi figurés un altre titular.

Amb l'arribada de la democràcia, algunes cicatrius del porciolisme van començar a esborrar-se. Amb la Barcelona olímpica, per exemple, van caure les pilotes de Porcioles, els dos enormes dipòsits de gas que amb el beneplàcit municipal s'havien construït el 1967 a les faldes de Collserola. En canvi, les remuntes de l'alcalde segueixen al seu lloc. I en un context completament diferent, ara se n'hi afegeixen altres de noves. Aquestes, legals.