El mal cap dels Borbons

Felipe V va patir síndrome bipolar, la seva nora Luisa Isabel de Orleans va mostrar els trets d’un trastorn límit de la personalitat i Ferran VI va acabar en un castell fosc menjant-se els seus excrements: són alguns dels episodis que el periodista i escriptor César Cervera (Candeleda, Àvila, 1988) relata al seu llibre ‘Los Borbones y sus locuras’.

Una crònica històrica que aquest periodista especialitzat en la divulgació històrica de temes militars i curiositats de la monarquia espanyola recull en aquest volum, d’Esfera de los Libros, que comença amb l’arribada de la dinastia dels Borbons a Espanya amb Felip V i acaba amb Alfons XIII. «La història de la humanitat és la d’uns animals que ensopeguen una vegada i una altra amb la mateixa pedra, amb l’agreujant, en el cas dels reis, que molts són obligats a regnar malgrat les seves malalties o la seva incapacitat manifesta», assenyala Cervera.

Felipe V, el primer dels Borbons, va arribar a Espanya després de la dinastia dels Habsburg des de la cort francesa, però, a part del seu escàs gust per l’espanyol, patia una melancolia i un aïllament crònics que el van portar a odiar el seu destí. I aviat va quedar clar que el seu avi, Lluís XIV «havia enviat al país un Borbó defectuós», indica Cervera. El mateix Rei Sol havia aconsellat el seu net que quan li passessin els «vapors» familiars pel cap es limités a ignorar-los. Patia una malaltia mental severa, probablement un desordre bipolar o una depressió maníaca, que feia que Felip passés en qüestió de segons de l’alegria al plor.

En el seu llarg regnat, al qual dedica un extens capítol, l’autor recorda com després de firmar el Tractat d’Utrech i potser per l’ensurt que li van provocar els termes de l’acord, Felip va contreure un xarampió que el va deixar calb. Li va costar 20 anys temperar els seus nervis i donar forma a un governant eficaç i apassionat per la política internacional, tant com l’hi permetia la seva malaltia. Per això va sorprendre tant la seva sobtada determinació d’abdicar i retirar-se del món, a finals de 1723, «per pensar en la mort».

Lluís I va ser el seu successor, un monarca que va tenir un regnat molt breu, durant el qual va contreure núpcies amb Lluïsa Isabel. Una jove amb un trastorn límit de la personalitat a la qual li agradava rondar nua pels jardins de palau. La gota que va fer vessar el got va ser que es despullés i fes servir el seu vestit per netejar els vidres del saló durant una recepció pública.

Lluís va emmalaltir i va morir, i el seu pare va tornar a assumir el tron, però la salut del monarca s’assemblava a la d’una bombeta a punt de fondre’s. En ocasions n’hi havia prou amb un cop per mantenir centrada la llum o apagar-la per complet, recorda l’autor. Després va arribar un altre dels seus fills, Ferran VI, que –després de la mort de la seva estimada dona Bàrbara– colpejava, escopia i mossegava qualsevol ésser viu que es trobava al davant, cosa que incloïa el seu propi cos.

Un trencaclosques mèdic

La llista de símptomes de Ferran VI «resulta fins i tot avui un trencaclosques per als metges: atacs epilèptics, febres, problemes respiratoris, ereccions constants que van durar mesos... S’ha especulat que va poder haver patit Alzheimer, cosa que és poc probable atesa la seva edat, 45 a l’inici del procés, i al fet que la seva memòria no va fallar en cap moment».

Després d’aquest monarca va arribar Carles III amb la seva «espaterrant il·lustració», el quart dels Borbons espanyols, que «només era feliç entre gossos, cavalls i escopetes de caça, de les quals era un expert col·leccionista». Però «no era un depredador, sinó algú que estimava la natura, que va finançar expedicions científiques, que va protegir boscos i espècies i que escapava a la menor ocasió dels entorns urbans», recorda l’autor que assenyala que va morir «amb una lucidesa que ni el seu germanastre ni el seu pare havien pogut conservar. No morir boig rematat va haver de ser un gran alleujament personal».

De Carles IV diu que el contrast «entre la robustesa de la seva constitució física i la feblesa de la seva ment explica millor que qualsevol estudi o biografia com un monarca que ho tenia tot va acabar sense blanca en pocs anys». I tot i que estava «lluny de ser un llumenera», disfrutava «de més humanitat i sensibilitat artística en un sol pam de la seva ampla esquena que el seu antecessor en tot el seu cos xuclat».

La màxima de Lincoln

Notícies relacionades

Adéu a la mampara de dutxa: la nova tendència que triomfa i no exigeix tanta neteja

Els experts han parlat: els trucs perquè els mosquits no et maregin durant la nit i puguis dormir

Després de guerres napoleòniques i altres coses, Ferran VII, assegura l’autor, «va desafiar aquella màxima –atribuïda a Abraham Lincoln– que es pot enganyar a tot el món algun temps, es pot enganyar a alguns tot el temps, però no es pot enganyar a tot el món tot el temps».

Ferran VII és, afirma Cervera, «el personatge que surt més malparat en la historiografia espanyola, tot i que amb bastantes raons. Cada historiador que ha revisat la seva biografia amb ànim de rescatar una cosa positiva ha sortit escaldat davant de la indecència d’un home que va vendre els seus pares, va trair els seus germans i va llegar a la seva filla una rastellera de guerres entre espanyols».