La reflexió sobre el 'medallisme' als pares que fan la seva feina: "Misogínia interioritzada, el patriarcat"

La pel·lícula es repeteix constantment. Ella es desviu pels seus fills i està fent la seva feina, és el normal. Ell fa també la seva feina, però al mínim bon gest s’emporta la medalla posada. És un paràs.

Farta d’aquest tipus de vivències, una tuitaire ha explotat narrant en un fil com aquesta diferència rau en un sistema patriarcal: "Misogínia interioritzada".

@Lasti_ narra que realment té sort que la seva parella, a qui diu irònicament Adjunt, és una bon xaval. Tot i que això moltes vegades se li torna en contra. Perquè tothom sap que tenir bones qualitats fan que guanyis punts de cara a l’entorn, fins i tot de la teva pròpia família, si resulta que tu ets la "bruixa de mal caràcter". Els contrastos són l’enemic.

Quan tu ets una dona que no sol callar davant del que considera que està malament, i a sobre tens un home al costat que és agradable, tens totes les paperetes per convertir-te en la dolenta de la pel·lícula. En qualsevol context i situació.

La conseqüència és que fins i tot la mateixa família de la protagonista es posa del seu costat. ¡Quin paràs!

Compte, que ella no li vol restar mèrits com a pare. Perquè ho fa bé. Però incideix en el fet que sempre que fa alguna cosa de pare sigui un paràs i que s’emporti medalles, mentre que a les dones se’ls pressuposa això.

Molt més indignant quan és ella que renuncia a coses importants. 

Notícies relacionades

Idees tecnològiques per a Nadal: què es pot regalar a una nena "trencant els esquemes dels catàlegs"

Una noia de 15 anys difon l'assetjament d'un home pel carrer: "Vas provocant"

Amb la seva experiència, i conscient que és una cosa bastant habitual, demana no pujar als altars els pares per petits gestos.

I després, si després de llegir tot això, ets dels que puja al carro que ell és un paràs i "pobret la que li ha caigut", ella ho té bastant clar: