Òbit en el tennis

Mor Pato Álvarez, transformadora i divisiva figura del tennis espanyol

Es vantava de ser «el millor entrenador del món» i Emilio Sánchez Vicario va ser la seva millor obra, però també va provocar una escissió en el tennis espanyol

Mor Pato Álvarez, transformadora i divisiva figura del tennis espanyol

Cesar Rangel

3
Es llegeix en minuts
Jaume Pujol-Galceran
Jaume Pujol-Galceran

Periodista

ver +

La pista era casa seva. Als 87 anys i fins un parell de dies abans de la seva mort dissabte a Barcelona, William ‘Pato’ Álvarez (Medellín, 1935), mai va faltar a un entrenament i encara se’l podia veure a l’Acadèmia d’Emilio Sánchez a Gavà.

Tennista de la generació de Manolo Santana i Andreu Gimeno, ‘el pantera’, com l’anomenaven els seus jugadors, es vantava de ser «el millor entrenador del món».

Alguna cosa de raó havia de tenir quan per les seves mans van passar tennistes com Emilio Sánchez Vicario, Sergio Casal, Pato Clavet, Tomàs Carbonell, Javier Sánchez Vicario, Jordi Burillo, Joan Balcells, Julián Alonso, Carlos Cuadrado o Joan Albert Viloca, entre altres.

 «A tots els he fet tennistes professionals», deia amb orgull, el mateix que mostrava per «descobrir» Andy Murray i Grigor Dimitrov que, en edat júnior, van treballar amb ell i van patir l’exigència dels seus durs entrenaments.

De tots, Emilio Sánchez va ser la seva millor obra. El va descobrir de jovenet, amb tot just 12 anys, quan el seu pare el va portar a entrenar amb ell al CT Pedralbes. Des d’aleshores va guiar la seva carrera i el va protegir com un segon pare. Amb ell Emilio Sánchez va guanyar 15 títols individuals ATP i 50 en dobles, la majoria amb Sergio Casal, amb qui va ser número 1 mundial i el 1988 van guanyar la plata dels Jocs de Seül.

El «costat dolent»

«Avui recordaré totes les coses bones, les dolentes les discutirem al cel, pantera...», escribia en un tuit Tomàs Carbonell després de conèixer la seva mort.

Aquest «costat dolent» va marcar també una carrera polèmica que al seu dia va provocar l’escissió del tennis espanyol. O eres al seu costat o en contra. No hi havia mitges tintes en la seva relació amb els jugadors, a qui s’entregava i defensava amb dents i ungles, capaç de qualsevol cosa.

En el circuit coneixien el seu grup de jugadors com els ‘patitos’ i durant anys van rivalitzar amb el grup de Lluís Bruguera, que llavors entrenava Joan Aguilera, Fernando Luna, Jordi Arrese i la jove promesa, Sergi Bruguera. Qui després seria doble campió de Roland Garros va patir el boicot dels jugadors de ‘Pato’ Álvarez quan Manuel Orantes el va triar per debutar amb l’equip de Copa Davis.

 «El Sergi ho va passar malament. Li va fer la vida impossible, però també, gràcies a això, el va fer més fort», recordava ahir Lluís Bruguera que, fora de l’especial vida personal del tècnic colombià, valorava la seva aportació en la transformació del tennis espanyol. «Obrim la porta al reconeixement dels entrenadors».

Males companyies

Notícies relacionades

Amb els seus jugadors també va tenir discrepàncies. El seu estil i forma de ser va fer que alguns dels seus deixebles deixessin el grup. Mai li va agradar que «les noies» s’acostessin als seus jugadors. Deia que «no eren una bona companyia per als tennistes». El pitjor enfrontament el va viure amb Javier Sánchez, que va abandonar el grup per defensar la seva nòvia, que després seria la seva dona. ‘Pato’ Álvarez va fer que el seu germà Emilio deixés de parlar-li durant molt temps.

 «Adeu WP, vostè va marcar la meva vida des de jove, em va ajudar a trobar el meu millor jo, em va ensenyar a tenir passió per competir, a donar el millor de mi sense mirar al voltant. Vostè deixa un llegat molt important en el món del tennis, m’ocuparé que segueixi en el temps i es recordi, DEP», s’acomiadava del seu mentor, Emilio Sánchez Vicario, en un tuit des de Florida.