La rivalitat ferotge entre Connors i Lendl: «Si vull un amic em compro un altre gos»

Federer i Nadal ens han acostumat malament. Ells han construït en el tennis un món exemplar en el qual imperen el respecte, l’elegància, l’esportivitat i el reconeixement permanent pel rival. Però hi va haver un temps no gaire llunyà en què el circuit era una espècie de selva en què els millors del món sentien la necessitat d’odiar-se per oferir la seva millor versió. Van ser els despietats anys 80, els temps en què Lendl, McEnroe i Connors governaven el circuit i contagiaven la resta les seves males puces i aquest afany gairebé malaltís per esclafar el rival sense mostrar la mínima indulgència. «Si vull un amic em compro un altre gos», havia dit Lendl quan li van preguntar per l’ambient que hi havia en el circuit, una declaració que retratava el paisatge i que fa comprensible el que va passar el 1986 quan Jimmy Connors va rebre la sanció més gran que fins ara s’havia imposat a un jugador de tennis.

Ivan Lendl, txec de naixement, nord-americà d’adopció (el 1992 li van concedir la nacionalitat) va ser una espècie d’incòmode intrús quan el tennis semblava un mà a mà entre McEnroe i Connors. Borg havia tallat de manera radical la seva carrera quan només tenia 26 anys i la seva sortida semblava convertir el circuit en un duopoli dels dos americans. S’odiaven profundament. Dos individus de caràcter incontrolable: més genial John, més volcànic ‘Jimbo’ Connors. Competidors furiosos, rondinaires, descarats... van trobar un enemic comú quan aquell noi nascut a Ostrava, de pòmuls marcats i rostre inexpressiu, va anar progressant fins a posar-se al seu nivell.

Lendl era el producte clàssic d’una llar on l’esport era una obligació. Va ser la seva mare, exjugadora, la que li va posar una raqueta a la mà als tres anys i va començar a sotmetre’l a sessions de diverses hores de durada. Aquesta disciplina espartana va forjar el seu caràcter i també el seu joc. Però Lendl era molt més que un simple stakhanovista. Per al seu temps va ser un avançat. Va portar la preparació física a nivells desconeguts per al tennis, va començar a entendre la importància de recolzar-se en nutricionistes per compondre la dieta ideal per a ell, i va convertir el descans en una cosa tan essencial com el mateix entrenament.

Ivan Lendl era una rara avis per als seus adversaris. Un jugador que jugava, s’entrenava i el seu poc temps lliure el dedicava a criar pastors alemanys i llegir llibres sobre la Segona Guerra Mundial. A això, s’hi afegia la seva personalitat. Esquerp, sec, seriós, incapaç de somriure... el seu joc semblava la justa correspondència al seu humor. Aviat es va convertir en una màquina de demolir rivals. I això va fer créixer l’odi dels seus grans rivals. Fins al 1982 la cosa va estar tranquil·la bàsicament perquè Lendl no podia amb ells. Tres anys els va vèncer: dotze partits seguits, nou dels quals contra Connors, que semblava ser la seva kryptonita.

Però la situació va fer un gir radical quan Lendl va pujar el nivell al mateix temps que els dos jugadors americans havien arribat ja al seu límit. Era un avió que els anava a deixar en evidència i tot es va podrir. Els partits es van convertir en combats i cap d’ells desaprofitava l’ocasió per mostrar el menyspreu que sentien per l’altre. McEnroe i Connors van aparcar les seves diferències i es van centrar en l’enemic comú. Davant els micròfons John McEnroe va ser sempre molt més contundent, perquè potser la seva capacitat per odiar-lo era més gran. Va arribar a dir: «Jo tinc al dit petit més talent que Lendl a tot el cos» i quan Lendl va arribar per fi al número u del món es va preguntar en veu alta si el tennis «volia un robot al capdavant de la classificació». Connors tampoc era generós amb Lendl, que sempre es va mostrar més sec amb les paraules. Preferia que la destrucció es produís dins la pista. Era capaç d’esclafar qualsevol rival en un torneig d’exhibició; no entenia el sentit de la pietat esportiva. I encara menys amb ells al davant.

El 1986 Connors i Lendl es van creuar en les semifinals del Lipton, que es jugava a les pistes de Boca Ratón (Florida). ‘Jimbo’ sentia pel seu rival un menyspreu que havia nascut sis anys abans, en el Masters de 1980 al Madison Square Garden de Nova York. Jugaven l’últim partit de la primera fase. Tots dos hi arribaven amb dues victòries, ja classificats per a les semifinals, i es disputaven el primer lloc del seu grup. El problema és que inesperadament això suposava enfrontar-se a Borg, que havia quedat segon de l’altre grup. El primer set va ser molt disputat i es va resoldre a favor de Connors en el ‘tie-break’, però després Lendl va abaixar el nivell per cedir el segon parcial. El nord-americà mai li va perdonar aquell comportament que va denunciar públicament.

Quan es van veure les cares a Miami el 1986 venien d’una sèrie de set victòries seguides de Lendl, que semblava haver-li menjat la moral a Connors després que el 1982 i el 1983 el deixés sense el títol en la final de l’Open USA enmig del deliri dels aficionats que adoraven l’esperit indomable de ‘Jimbo’, aquest tennis més racial que connectava amb la graderia. Va ser quan Connors va dir allò que «a Nova York els encanta que vessis les tripes per la pista; a Wimbledon aturarien el partit i et demanarien que netegessis la pista. Per això adoro aquesta ciutat».

Però tres anys després les coses ja havien canviat. Lendl era el millor jugador del món –tot i que, com va arribar a titular en una portada ‘Sports Illustrated’, era «el campió a qui ningú importa» i Connors havia iniciat el camí cap al seu comiat. Però continuava conservant la capacitat per competir i aquest odi per qui tenia al davant suposava un al·licient més. Per això el partit en les pistes de Boca Ratón va ser d’una tensió difícil de governar. Li va correspondre al britànic Jeremy Shales exercir de jutge de cadira i des del principi el bon home va entendre que la tarda seria calenta.

En els primers sets els dos jugadors van rebre diverses advertències: Connors per protestar i Lendl per donar un cop de pilota al seu rival en una pujada a la xarxa. El partit, que es va disputar sota una intensa calor, va ser molt estrany, irregular, amb moments per a cadascun dels jugadors que alternaven contínues pujades i baixades. Els quatre primers sets (es jugava al millor de cinc) va oferir una igualada per 1-6, 6-1, 6-2, 2-6. Sorprenent.

Van arribar llavors al cinquè i definitiu parcial. Lendl es va situar al davant amb 3-2 i 30-0. En una pujada a mitges a la xarxa va voleiar bastant llarg. El jutge de línia i de cadira van veure la bola com a bona, però Connors no. Va protestar de manera irada, però l’àrbitre li va dir amb contundència que la bola era bona. El nord-americà va embogir entre escarafalls i va demanar la presència del totpoderós Alan Mills, àrbitre del torneig i una de les grans referències d’aquest esport (des de 1983 era el responsable de Wimbledon), però aquest es va negar a participar-hi. El jutge de cadira es va mantenir inalterable i al cap d’uns segons el va sancionar amb un punt de penalització que significava perdre aquest joc (4-2 per a Lendl en el tercer). Connors es va descontrolar i Shales va haver de prendre la següent decisió disciplinària: donar-li el joc per perdut, amb la qual cosa ja es posava en un 5-2 en contra. Lendl, al seu costat de la pista, feia petits saltirons.

Notícies relacionades

Obert dels EUA: Coco Gauff es fa gran a Nova York

Medvédev es fa gegant i deixa Alcaraz sense final en l’Obert dels EUA

En aquell moment van aparèixer a la pista Alan Mills i el supervisor Kendal Farrar, que van demanar a Connors, gairebé li van pregar, que continués jugant. Però el nord-americà ja havia pres la decisió de no tornar a fer-ho. Els minuts es van fer eterns i finalment els àrbitres no van tenir cap altre remei que donar-li el partit per perdut. Connors va recollir les coses, va donar la mà del jutge de cadira i se’n va anar sense dirigir la mirada a Lendl. Va abandonar la pista enmig d’una enorme ovació per part dels aficionats, que li perdonaven aquest tipus de coses. Els analistes sempre van coincidir que la seva reacció no hauria sigut la mateixa si al davant hi hagués hagut un altre jugador.

Aquell partit va donar joc durant setmanes. Connors va rebre la sanció més dura per a un tennista en aquell moment. Una multa de 5.000 dòlars (una quantitat ridícula per a algú com ell), però sobretot deu setmanes sense jugar tornejos del circuit de l’ATP. Allò va significar per a ell no participar a la següent edició de Roland Garros i arribar molt just per preparar el torneig de Wimbledon. Fidel al seu caràcter, Connors va fer unes declaracions en què va donar les gràcies als que van prendre la decisió de castigar-lo: «Em van permetre jugar diverses exhibicions en què vaig poder guanyar molts més diners que els que hauria aconseguit en els tornejos. Els estic molt agraït». Així van ser aquells anys, aquella generació que ‘Jimbo’ va retratar amb una de les seves frases més cèlebres: «Odio perdre més del que disfruto guanyant. No puc veure aquesta cara de felicitat a l’altre costat de la xarxa»