Nadal, la reinvenció del campió

Llarga cabellera, una samarreta verda sense mànigues de la qual sobresortien uns poderosos braços musculats i pantalons pirates blancs. La imatge deRafael NadalaRoland Garrosdel 2005, estirat sobre la sorra després de guanyar l’argentíMariano Puerta, no té res a veure amb la del campió que ahir aixecava laCopa dels Mosquetersper 12a vegada. Latransformació en 15 anysha sigut tan brutal com eficaç per aconseguir tot el que ha aconseguit des d’aleshores.

“Aquell tennista era número dos mundial el 2005 i segueix sent-ho el 2019. Per seguir al màxim nivell i aconseguir tot el que ha aconseguit ha hagut d’evolucionar, sí o sí”, valoraCarlos Moyà, el seu entrenador ara, però que en aquella època el coneixia ja molt bé com a jugador. Entrenaven moltes vegades a Mallorca i el campió de Roland Garros el 1998 ja li donava consells.

L’admiració de Federer

Nadal ha evolucionat. S’ha transformat en un altre jugador, molt millor. El 2005 va guanyar el títol corrent més que cap i tornant sempre una pilota més. El seu servei amb prou feines superava els 180 km/h. Amb aquestes armes va poder vèncer en semifinals el llavors indescutible número u mundial,Roger Federer. Quinze anys després s’han tornat a creuar a la Philippe Chatrier en altres semifinals i Nadal li ha donat una lliçó de tennis al suís sobre terra.

Després de tant temps, després de 39 enfrontaments (14-2, a terra per al mallorquí),Federer continua sense trobar la fórmula per guanyar-lo. I als 37 anys difícilment la trobarà. “Mai he trobat algú que jugui com ell per poder entrenar-me, la seva manera de jugar a terra i com defensa la pista és única”, admetia Federer a París.

“Tampoc jo he trobat ningú que jugui com Federer, per entrenar-me”, deia Nadal. Però aquesta situació mai l’ha aclaparat com al suís. Nadal sempre ha tingut un pla. El seu oncleToni Nadalel va ensenyar des de petit a afrontar els partits, a tenir un pla i executar-lo. Buscar el camí per ser el millor. “El meu objectiu quan entro en una pista és fer el que sé, bé. Si canvies d’estratègia en funció del rival, tindràs problemes. Pots reajustar coses, però has de jugar com sempre ho fas. I això és el que faig sempre. Tinc confiança en el meu pla de joc”,explica Nadal.

Encara busca els seus límits

“Hi ha unes carències físiques pròpies de l’edat, perquè un es fa gran, però les ha cobert amb més experiència i coneixement del joc. Rafa ha estat en constant evolució i encara continua explorant els seus límits ara”, explica Moyà.

Nadal ha millorat en tots els seus cops. Ara pot fer serveis a més de 200 km/h, la seva volea és més efectiva, la dreta encara més poderosa iha transformat el revés, especialment el creuat, en una segona dretaque destrossa els seus rivals. Com si fos sobre un tauler d’escacs, Nadalveu la jugada amb quatre moviments d’antelació. “És un joc d’entesa i posició en la pista. Tot el seu joc l’ha anat ajustant. No només és pegar més fort. Es tracta de treure-li temps al rival sent més a sobre. Això sí, cal fer-ho sense que els teus trets perdin qualitat”, analitza Moyà.

L’evolució del joc de Nadal ha sigut geomètrica, però no ha sigut fàcil tampoc. Des que Moyà es va incorporar a l’equip del mallorquí com a entrenador al costat deFrancis Roig, ha provat de convèncer-lo que podia guanyar igual amb menys temps i desgast en la pista.

Maleïdes lesions

No ha sigut fàcil aconseguir-ho. Leslesionsi els dubtes han sigut presents des que va tenir el seuproblema a la planta del peudesprés de guanyar el primer Roland Garros. “Els metges dubtaven que pogués continuar jugant al tennis”, recorda sempre Nadal.

L’any passat va haver de parar després de l’Open dels Estats Units perproblemes al seu genoll dreti va aprofitar per operar-se d’unesmolèsties al turmell esquerre.

Notícies relacionades

Nadal - Thiem, la final de Roland Garros 2019, en directe 'on line'

Obert dels EUA: Coco Gauff es fa gran a Nova York

Va debutar a l’Open d’Austràlia, on va arribar a la final davant deNovak Djokovic, però la tendinitis al genoll dret el va fer retirar-se a Indian Wells i no jugar a Miami. La temporada es complicava de nou i la gira europea a terra no va ser com esperava. A Montecarlo va encaixar un 6-0 deFabio Fogninii va caure en semifinals “jugantel pitjor partit de la meva vida”, va admetre. 

A Barcelona, la situació va canviar. “Per arribar a dalt s’han de pujar els esglaons, un per un”. I això és el que ha fet al seu camí fins al cim de París, que no ha sigut fàcil d’assolir aquesta vegada. “Fa poc temps no sabíem si estaria competint aquí”, va admetre tot just guanyar, encara sobre l’argila. El seu mèrit és l’actitud amb què ha afrontat els problemes. No és fàcil aconseguir el que es dona per fet, però quan trobes algú tan bo i amb tanta capacitat, l’èxit és pràcticament segur”, diu amb màxima admiració Moyà.