Telecinco: el judici final

A quí deixo escrit i gravat en vídeo el que penso sobre el moment actual de Telecinco: la seva història, el seu veritable ADN i els seus conflictes, així com les seves possibles solucions i expectatives.

Per començar, en qualsevol empresa que vengui qualsevol producte la pregunta que es formula un executiu és: ¿què és el que vol la gent? Coneguda la resposta, es gestiona en forma de producte. En el nostre cas: ¿Què és el que vol la gent que mira Telecinco? Rialles, alegria i benestar.

Els primers anys de Telecinco es van fixar sempre amb continguts optimistes: espectacle, presentadors molt coneguts, molt humor, un color i un pantone que traspassaven la pantalla, sense informatius a les tres de la tarda i només un a la nit, Entre hoy y mañana. Telecinco era líder sense esforç aparent apostant per l’optimisme: Vip noche, A mediodía alegría, El telecupón, El juego de la oca, El informal... O sèries com Siete vidas i Médico de familia... En definitiva: riure. Tu posaves Telecinco i ningú discutia.

No fa gaire, Jorge Javier Vázquez i Belén Esteban es vantaven de la competència, Antena 3, com "la cadena trista". Lleig. Fins i tot hi va haver una amenaça de demanda. ¿Com ha canviat la història i com ha girat el volant Atresmedia? Amb les mateixes apostes: amb entreteniment i alegria, i apartant els drames i les merdes de la seva antena, que ara prioritza Telecinco. ¿Conseqüència? Antena 3 és líder.

Per a mi, Mediaset ha d’abandonar els realities i les productores que els mantenen i focalitzar en Telecinco les línies de l’optimisme a tota hora. Per fer-ho, atresora elements de sobres. Un gran baluard de la casa com Frank Blanco va ser líder durant anys en el Anda ya de Los 40 amb un programa despertador optimista i sense una llicència al drama. I amb ell, professionals com Joaquín Prat, o Emma García. En aquest sentit, el fitxatge de Juanra Bonet marxant d’Antena 3 a Telecinco pot ser l’inici d’una interessant declaració d’intencions, deixant per a Cuatro l’aposta per la informació i la investigació, amb Nacho Abad, que ho ven molt bé, o el mateix Iker Jiménez...

Notícies relacionades

L'editorial de Cristina Villanueva: Alliberats, però no lliures

Eva Soriano: «Vaig agafar mania al català perquè a l’escola es reien de mi al parlar-lo»

"Sergi Mas, miri vostè el fenomen Montoya, doncs". Perfecte. Preguntaré a Telecinco i als seus anunciants si prefereixen continuar vivint durant anys amb continguts que inclouen personatges vulgars i estridents.

I fins aquí la meva lectura dedicada al grup Mediaset.