Roma, agafi el torn!

Per veure la Fontana di Trevi caldrà comprar entrada anticipada. Reservar dia i hora per llançar una moneda, demanar un desig i fer la foto que certifiqui que hi has estat. I "vayan saliendo" perquè han d’entrar els del darrere, la màquina no pot parar. No és una notícia menor, encara que pugui semblar anecdòtica perquè ja fa anys que visitar la Fontana di Trevi és un esgotament. És un petit gest administratiu que certifica el pas definitiu del símbol viu al producte regulat.

A Roma fa segles que no hi passen vespes despreocupades per carrers estrets. Aquelles escenes icòniques de La dolce vita o Vacances a Roma amb els protagonistes vivint la ciutat com si fos seva són fantasia, senzillament impossible. Les aglomeracions fa anys que van expulsar qualsevol idea de lleugeresa. Roma ja era un aparador, si som honestos. Un escenari monumental on el visitant mira i passa, mira i passa. Però cobrar entrada per travessar un carrer és admetre que ja no s’intenta ni tan sols mantenir la ficció que tot passejant tranquil·lament per la ciutat pots topar casualment amb la bellesa.

La gràcia de la Fontana és justament aquesta, que no és un museu tancat, sinó una peça que està incrustada en la vida urbana, una font pública convertida en un mite. El ritual de la moneda –no sé qui se’l va inventar– va començar a espatllar-ne l’experiència. Tornaràs a Roma, diuen. Però ja no hi anirem, a la Fontana. Ja vam passejar per aquells carrers, ara l’esquivarem, no farem cua. Hi renunciarem, la tenim a la memòria.

Notícies relacionades

Sobral no torna a Eurovisió

Anem de dret a l’extinció

S’entenen els arguments de la decisió. La massificació turística, la conservació del patrimoni, la necessitat de posar límits. Roma s’ofega sota el seu propi èxit perquè som com ramats als quals cal delimitar l’espai amb tanques. Però també és legítim preguntar-se què llencem pel camí. Quan per a tot tens un torn assignat, què queda de l’experiència espontània? Què queda de la ciutat com a espai compartit?

Roma m’encanta. Sempre he pensat que si hagués de triar una altra ciutat per viure seria Roma, una Roma idealitzada que no existeix i en la qual els romans em mirarien amb curiositat. En aquest capítol fantasiós hi entra ara la Fontana di Trevi. No perquè s’hagi de pagar, sinó perquè confirma la renúncia a la il·lusió que els símbols continuïn sent espais vius amb els quals tinguis la sensació de fondre’t de manera natural. Alguna cosa essencial es desplaça.