Ets el que comuniques

I sens dubte també ho som quan viatgem amb metro. Comuniquem de manera permanent i en moltes ocasions fins i tot sense adonar-nos-en, cosa que acaba transparentant el nostre estat d’ànim. Els explico.

No fa gaire temps un col·lega de l’ofici em va advertir que després del seu viatge al Japó per cobrir professionalment la disputa del Mundial de futbol 2002 li va sorprendre la quotidianitat i la constància amb què els japonesos utilitzaven les mascaretes. Al primer esternut, procedent d’una al·lèrgia, d’un refredat, o de res... se la posaven els dos dies següents per evitar contagiar la resta. A això se’n diu respecte.

Per aquí ens les vam començar a prendre seriosament en l’època de pandèmia i han calat poc... Una altra cosa és que fossin gratis. Si no tinguessin cap cost, en conec més d’un que cada matí en demanaria 200 a la seva farmàcia i als deu minuts ja estarien disponibles a Wallapop. En fi.

Fa un parell de mesos em vaig referir al fàstic (aquest és el terme) que un sent quan viatja al metro davant la cada vegada més abundant falta d’higiene del personal i una absència gairebé absoluta de mascaretes. Sovint hi ha qui fa ús d’un remei que sempre és pitjor que la malaltia: sense la dutxa matinal, es col·loquen desodorant i a sobre colònia.

Un exemple fefaent de la manera en què comuniquem consisteix en aquests deu o quinze segons en què el tren s’atura en una estació, i on unes persones entren i d’altres surten del vagó. En tan pocs segons existeixen humans que xoquen entre ells i que contacten... sense cap mascareta.

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes gastronòmiques per Catalunya

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

Una de les mostres més grans d’anticomunicació, vagància i accions similars consisteix tan sols a observar aquella persona que mentre abandona el vagó molt lentament, a mig quilòmetre per hora, a una velocitat similar a la d’una processó per Setmana Santa i, aquí ve el súmmum, baixa del comboi mentre va mirant el telèfon mòbil sense treure’n l’ull de sobre.

Li és absolutament igual si en pugen 100 o en baixen 200, i aquesta lentitud genera bastant nerviosisme per part dels que desitgen sortir, perquè creuen que es quedaran a dins; i aquells que desitgen entrar, perquè giren el cap i comproven que només hi ha esvalot a la seva porta i que les altres són buides. Em pregunto si no poden deixar de mirar el seu dispositiu tan sols uns segons. Doncs no. I tot això sense mascaretes, és clar. I a vostè ¿també li passa.