Del VHS al futur...

Q ualsevol dia normal que per algun motiu no hàgim pogut veure un programa de televisió tenim el privilegi de tornar-lo a veure d’una manera molt senzilla: gràcies a internet, entrem a la plataforma que acull aquesta cadena i mirem el programa. En les públiques com 3Cat, RTVE Play o La Xarxa+ acostumen a ser gratuïtes, tot i que és possible que ens hàgim d’empassar uns quants reclams publicitaris.

Uns anys enrere, però, mentre l’àudio ja havia fet els deures popularitzant el més que exitós casset, que diuen que ara torna, a mitjans dels 70 es van començar a comercialitzar diferents sistemes que servien per gravar i posteriorment reproduir programes de televisió domèstica i pel·lícules de tota mena.

Es va produir llavors una guerra de formats analògics en què van arribar a la final dos sistemes: el VHS i el Betamax, conegut com a sistema Beta. Tots dos van aparèixer i van morir al mercat gairebé a l’uníson, entre el 1975 i el 2005.

El VHS va ser promogut i desenvolupat per JVC i Panasonic. Es venien com si fossin xurros i a partir dels 80 no hi havia cap casa sense un videocasset que gravés o reproduís continguts. Les cintes de 180 minuts permetien doblar-ne la durada quan a l’executar-se el mode SP s’aplicava el mode LP, de manera que en una cinta hi cabien, perdent una mica de qualitat, unes sis hores, és a dir, una mica més de tres pel·lícules. I amb els VHS, la indústria del videoclub de barri, que era si fa no fa, i no ho sabíem, el Netflix de primera generació. Una ganga.

Notícies relacionades

Un actor de 'Merlí' se sincera sobre la depressió que va patir durant la sèrie: "Em va salvar la vida"

Montero, a ‘Lo de Évole’

Per la seva banda, el sistema Beta el van promoure Sony i Sanyo, les Sonia i Selena de l’època. Per qualitat semblava més bo aquest sistema que no pas el VHS. No s’enredaven tant a l’interior del reproductor com les de VHS, perquè quan això passava ja podies dir passi-ho bé.

En algunes guerres sovint hi apareix un tercer: en aquest cas va ser el sistema Video 2000, de la mà de Philips, Grundig i Bang & Olufsen, que van tenir una patacada considerable malgrat ser fins i tot el millor format dels tres: la qualitat d’imatge era millor que la dels competidors, ja que, per exemple, disposava d’una parada d’imatge de gran precisió (¿quantes vegades posàvem el mode de pausa als vídeos quan trucaven al telèfon fix de casa?). ¿Què va passar? Molt fàcil. El sistema 2000 va arribar tard a un mercat que ja estava ocupat per VHS i Beta. Al final es va imposar el més senzill, el VHS, i ho va petar. ¿Què passarà amb les plataformes d’aquí a 15 anys.