Jordi Moltó, guionista d’‘El hormiguero’

Moltó va reunir unes persones que no tenen casa per dormir (sensesostre), però que intenten fer-ho cada nit sota alguns seients de la T4 a l’aeroport de Barajas (Madrid), amb nens d’entre sis a set anys que ho tenen tot: mengen, van a l’escola i dormen en pisos amb els seus pares. Ni més ni menys. El diàleg i les cares dels petits que no donaven crèdit a aquesta situació van ser de les que no s’obliden.

Vaig aconseguir el telèfon de Moltó perquè desitjava saber la gènesi de tot. I perquè soc dels que prefereix informar-se abans d’opinar. La cosa és que un dia va veure un sensesostre i va pensar: "Podria ser jo".

Per arribar a emetre aquests cinc minuts de reportatge, anomenin-lo "experiment", Moltó va trobar un llibre d’un tal Ángel Custodio, empresari d’èxit que ho va perdre tot: feina, parella, i va acumular deutes, etcètera... i que havia viscut un any al portal d’un Burger King a Madrid.

A la resta dels que apareixen al vídeo, com el Camilo o la Bernardita, els va localitzar en cues del Banc d’Aliments. Continuen dormint al terra de la T4 perquè allà tenen calefacció, lavabos i la policia és a prop.

Notícies relacionades

Una família amb 12 fills revela la xifra que paga l’any al supermercat: "Hem doblat les despeses"

Sonsoles i l’eutanàsia de la Noelia

Per a mi, aquesta de Moltó és una gran idea portada a la televisió, però també ho seria a una ràdio o a un diari. Era un reportatge. Només recordaré els formidables treballs d’una realitat social i diària, els d’Elisenda Colell, Jordi Otix, Manu Mitru, Gabriel Ubieto i Patricio Ortiz, aquí a EL PERIÓDICO, sobre les condicions en les quals treballaven alguns immigrants per a les obres del Camp Nou. Era un reportatge, tot i que alguna ment tancada va pensar que es tractava d’una maniobra per fer mal al club...

Hi ha qui assenyala que l’objectiu d’El hormiguero era guanyar espectadors. Sens dubte, és el que intenta i aconsegueix des de fa 19 anys i segueix intentant-ho. Si l’hagués emès Broncano a La revuelta, algú parlaria d’"orgull de la televisió pública". Cert. Però no ho va fer. I a veure: que la televisió privada també té orgull, no fumis.