Raque Ogando, la reconciliadora

Aquesta feminista es diu Raque Ogando. La seva mare és o ha sigut caixera d‘un hipermercat i el seu pare, un cabró. Tinc comprovat que un pare cabró i una mare vulnerable gairebé garanteixen una filla d’esquerres i feminista. En una línia sinuosa entre Jessa Crispin i Margaret Atwood, Ogando critica el feminisme identitari per la seva condició infantilitzadora i victimista, i també reivindica una òptica amb la classe davant del gènere, perquè la dona pobra té més problemes i adversaris en comú amb un home pobre que amb una ministra pija, superba i insofrible.

Notícies relacionades

Aquella tele de l’estiu de 1985

Una experiència més que religiosa

Raque Ogando s’ha fet més coneguda perquè considera que el que s’ha fet amb Errejón és una salvatjada. Parla de la presumpció d’innocència com si fos masclista, perquè, per a desgràcia del feminisme, s’ha entregat aquest concepte als seus més ferotges adversaris, com va aconseguir abans la llibertat d’expressió. Llibertat d’expressió és precisament el que té Raque Ogando: d’esquerres i feminista, diu sense por allò que el feminisme i l’esquerra consideren una heretgia. Per exemple, que els homes d’esquerres estan castrats i això no porta enlloc. Per exemple, que existeixen dones capaces d’aprofitar-se del poder ambiental del feminisme per beneficiar-se amb la publicació, sense cap ordre ni concert, d’infàmies anònimes.

L’altre dia em van oferir anar a 59 segundos per parlar del cas Errejón i, com que no podia, els vaig suggerir que truquessin a una tal Raque Ogando. Em va alegrar veure-la al plató, enfrontada a Cristina Fallarás, i recordant, a qui no hagi perdut els estreps, que una denúncia anònima té més a veure amb l’edat mitjana que amb un futur resplendent. Persones com aquesta ens reconcilien amb velles etiquetes que va acabar menyspreant en vista del que la realitat fa amb les idees. Per exemple, amb l’etiqueta esquerra. Per exemple, amb l’etiqueta feminisme.