Franco, fins a la sopa

Aquesta no és la columna per escriure de política (Déu me’n guard, amb els enormes periodistes especialitzats que tenim a la redacció d’EL PERIÓDICO), però sí de comunicació i em pregunto si ens ha resultat saludable recordar els 40 anys del franquisme al llarg dels últims 50 anys, amb dubtes, fílies i fòbies. I a més ara el president Pedro Sánchez ha manifestat el seu desig de realitzar durant aquest 2025 un centenar d’actes del franquisme.

Un servidor ignora si Sánchez guanyarà punts amb aquesta estratègia comunicativa, perquè a més no tinc clar que s’acabin completant aquests cent actes, perquè cent són molts. Tants que suposen una mitjana d’un acte cada tres dies i mig, compte aquí. Per això penso que potser, a meitat de camí, quan en porti 50, que ningú s’estranyi si se suspèn el circ... perquè de tant esmentar el monstre potser se li torna a la contra.

Crec que Sánchez pensa que tot això beneficiarà electoralment el PSOE, i a més ell pretén quedar com l’única sortida a la (ultra) dreta, avui en auge en més de mig Europa i gairebé arreu del món. I també crec que ell pensa que la seva imatge personal guanyarà punts al món. Que acabi passant, no ho sé. Però l’hi han hagut de vendre molt bé perquè ho acabi comprant d’aquesta manera tan convincent.

Dues coses per acabar. La primera: crec que ens convé a tots que fem prescripció als nostres fills del que va perpetrar el dictador que, com a tal, va decidir que com que no li agradava el que hi havia realitzar un cop d’Estat. I això en ple segle XXI resulta del tot improcedent.

Notícies relacionades

Santos Cerdán i l’ortografia

El Mundial de Clubs a la televisió

La segona va de cine: vegin si poden una gran pel·lícula –protagonitzada per Els Joglars– titulada Buen viaje, excelencia, amb un Ramon Fontserè immens en el paper del dictador; una crònica àcida sobre l’agonia del general i com de cutres van ser els seus últims mesos.

¿Algú es pregunta què es realitzarà a Espanya d’aquí a 50 anys, el 2075, quan es compleixi el centenari de la seva mort? Ni ho sé ni m’interessa, perquè el més segur és que jo no hi sigui. I Espanya, ¿hi serà.