Beques per suspendre

L’altre dia vaig veure un debat a Espejo Público que em va fer molta gràcia. A un costat hi havia una dona de Sumar i a l’altre un estudiant universitari amb bon expedient. És com veure debatre una simbomba amb un piano de cua. La de Sumar defensava la idea de donar beques universitàries també als que suspenen i l’estudiant li recordava que l’esforç té alguna relació amb els estudis i que aquesta idea podia convertir les aules en llocs rendibles per als ganduls. Va ser bonic veure un estudiant recordar a una adulta, que ja fa molt temps que va acabar els seus estudis i ara té alguna responsabilitat pública, la relació entre l’estudi i la responsabilitat.

¿A què venia aquest debat televisiu, després viralitzat a les xarxes? Al fet que Sumar té una proposta per cobrir de llum i de color la grisor dels centres educatius superiors i ajustar-los, per mandat, a la felicitat global universal: volen que l’import de les beques no es torni en cas que l’alumne que les va rebre suspengui aquest curs acadèmic. És a dir: desitgen desvincular el resultat final de l’incentiu pensat per superar-lo, cosa que significa ni més ni menys que erradicar de la faç de la universitat l’incentiu mateix. D’acord que "incentiu" és una paraula sospitosa. Potser un invent maligne del capitalisme, com la meritocràcia.

Notícies relacionades

El Mundial de Clubs a la televisió

Sánchez, com Joe Rígoli

La vinculació entre la beca i el resultat que s’obté amb ella és una cosa que va posar en la llei el malvat Mariano Rajoy, de manera que deu ser nociu per a la democràcia. Si bé és veritat que un pot rebre una beca i al curs següent tenir un mal any per motius personals, i acabar suspenent més del compte a causa d’un pic de depressió, això és tan cert com que es poden demanar beques sense ordre ni concert amb l’objectiu de rebre la paga, sense el més mínim objectiu d’estudiar. Qui coneix les aules sap que hi ha gent matriculada que mai obrirà cap llibre. Però, vista la proposta de Sumar sobre la norma de Rajoy, entenc que no comprenia aquell gallec el que una altra gallega sí que comprèn: que l’educació superior no ha de ser un privilegi per a ningú. Menys encara per als que s’esforcen.

Ser pobre i estudiar dur no pot, sota cap concepte, suposar un avantatge sobre ser pobre i no fer ni brot a la universitat. En cas de regir per més temps aquest sistema de recompensa, aviat les universitats hauran deixat de produir diputats.