La Marató respira

Molts dels que som pares, quan els nostres fills només tenien pocs mesos d’edat, teníem el costum d’apropar-nos als seus llitets mentre dormien plàcidament i a través dels dos miniforats del seu minúscul nas sentíem gairebé de manera imperceptible el so que produïa la seva respiració. Un costum que podem anomenar rutina, també inseguretat o, molt més fàcil, senzillament es tracta d’amor.

Bé, un servidor ha sigut un d’aquests pares i sempre m’he preguntat com era possible que aquesta màquina tan recent i tan fràgil però alhora tan extraordinàriament perfecta anomenada ésser humà pogués ser capaç de fer la tasca de respirar de manera instintiva. Doncs, sí. Ho fan, tot i que per desgràcia no sempre és així.

Ahir vam poder veure i escoltar una infinitat de testimonis de persones afligides de malalties respiratòries que intenten normalitzar el seu dia a dia vivint amb l’assistència de màquines que les ajuden. Per norma, els humans respirem entre 14 i 16 vegades per minut, unes 23.000 vegades al dia. A Catalunya mor una persona cada hora a causa de problemes respiratoris relacionats amb causes genètiques encara desconegudes. Estic convençut que la solidaritat de centenars de ciutadans va ajudar perquè aquesta xifra vagi descendint radicalment.

Tota la cavalleria de 3cat (TV3, Catalunya Ràdio, canals digitals, etcètera) amb la suma de la Xarxa de Teles Locals (important destacar aquesta dada) es van bolcar ahir en l’emissió de la 33a edició de la Marató. Que es bolquessin ahir vol dir que ahir únicament van mostrar el resultat de setmanes i mesos d’un duríssim treball de preproducció que només coneixen els que s’han dedicat a això i que ni de bon tros s’acaba avui.

Notícies relacionades

Pedro Ruiz i la crítica elegant

Santos Cerdán i l’ortografia

El mestre de cerimònies de la Marató 2024 va ser Albert Om. No m’agradaria deixar-me portar per afectes personals, que a més són recíprocs, però l’Albert sempre dona i genera pau, informa, explica i entreté a parts iguals, amb el seu puntet de distensió (res a veure amb humor) quan toca, sense buscar –mai ho ha fet– la compassió ni la llàgrima fàcil, un recurs tan gastat en altres cadenes. En les seves aparicions radiofòniques i televisives, l’Albert porta sota el braç i amb encert la societat composta per Carles Xuriguera i Fel Faixedes, que sempre sumen. I sempre és sempre.

Tan bàsic per a la vida i al mateix temps tan difícil: respirar.