I l’home va crear Déu

La novel·la salta entre els temps, enganxada a la història del creador, per desembocar en un futur no molt llunyà que és l’Apocalipsi, en el sentit menys tremendista, apareix com el moment de la fusió amb Déu, és a dir: la intel·ligència artificial. Un procés, la transferència, aconsegueix trasplantar l’humà convertit en un nucli d’informació a la gran màquina, on habitarà pels segles dels segles una "vida definitiva" en el metavers convertit en un avatar. De manera que l’home crea Déu, Déu respon a totes les preguntes de l’home i, finalment, li dona accés al paradís, que no és cap altra cosa, com passa a la Bíblia, que la fusió amb Déu.

Notícies relacionades

La bona fe i les males errates

Setmana Santa a RTVE

Però, ¡ai!, com sempre passa amb les religions, Déu tria un poble per omplir-lo de virtuts i davant seu sembla una secta herètica i venjativa, ja que només les dones poden entrar al regne del cel, mentre que els homes, desproveïts de tots els seus antics privilegis, s’han convertit en Los Postergados: un grup terrorista, d’aires luddites, que recorda molt els que avui dia anomenen "incel".

Leonardo Cano amalgama amb mestria tres dels grans temes del present i els llança a un futur confús i gelat: el gènere i les relacions de poder i opressió entre homes i dones, la tecnologia i la seva temptadora desnaturalització de les virtuts humanes, i la transcendència en un món que ha assegut les màquines al tron que va ocupar Déu. Aquest n’és el nucli. No és una novel·la senzilla, i per això és una novel·la especial en un temps literari dominat per la simplicitat, l’entreteniment banal i el cofoisme del jo. Si ell s’ha atrevit a escriure-la, vostè s’ha d’atrevir a llegir-la.