‘Cara al sol’ a Ferraz

Divendres a la nit, a La Sexta, en ple escàndol per les confessions d’Aldama, van veure bé emetre un especial de diversos programes sobre un tema molt d’actualitat a Espanya: Francisco Franco. Com que aquesta cadena, per qüestions de grup mediàtic, no podia recórrer a l’altre caramel del dia, Broncano contra Motos, va optar pel famós "francomodí", tan grapejat, però sempre a punt d’entrar al forn i que passéssim una estona sense fer cas al que és important. Mentrestant, davant la seu del PSOE a Ferraz, va ser com si els manifestants amb llaga d’estómac volguessin ajudar La Sexta a promocionar el seu especial. Molt virils, molt ridículs, es van posar a cantar el Cara al sol en el que semblava un anunci de desodorant.

No ve d’ara, però continua sent igual. El qui se sol congregar a la seu del PSOE per protestar son els exaltats del pitjor de la dreta espanyola. S’hi endevinen tres faccions: Núcleo Nacional, Falange i els d’Alvise, és a dir, el nacionalisme radical amb passamuntanyes a mig pam de l’skinhead, la nostàlgia joseantoniana d’estaquirots i castissos, i aquest nou populisme xavacà congregat a Telegram entorn d’un venedor de rifa: són les tres pitjors emanacions dretanes que han brollat del repudi al Govern de Pedro Sánchez.

Pols de gasolina barata

Notícies relacionades

L'Editorial de Cristina Villanueva: El viatge de 'Sirat'

La casa de la vergonya

Però el rebuig cap al Govern de Pedro Sánchez, als seus pactes negats en campanya electoral, a la seva amnistia insana, a les seves pujades d’impostos, al seu lliscar partidista davant una tragèdia com la de València, a les seves encara presumptes corrupcions, no és de cap manera el que es pot veure a Ferraz. Ja li agradaria al Govern, encantat de convertir en ultra tot aquell que se li oposa. No: el que es congrega a Ferraz és com la deixalla que es queda al desguàs de l’aigüera. És el socarrim més cremat d’una paella. És la pols de la gasolina barata que acaba espatllant el motor.

Ara em passa el mateix que quan m’asseia a tafanejar durant l’època del 15M i hi havia algú que començava a perorar sobre les xacres aprofitant-se del clima de tolerància que es respirava, o quan participava en tertúlies polítiques a la universitat i un estalinista decidia esbroncar-nos a tots desafiant la nostra paciència. El mateix penso ara, quan aquests tòtils llancen els seus espasmes directament a les mans agraïdes del PSOE, desitjós d’igualar tota la seva oposició amb la porqueria.