¡¡Ànims, Julián!!

Als aparadors de les botigues dels nostres carrers ja comença a palpar-se l’ambient nadalenc. Que si el pont de la Puríssima i la Constitució que tindrem ben aviat (tot i que es vengui com a pont... hi veig més ortodòncies que ponts, la veritat). O la imminent arribada del Black Friday, que als Estats Units és el divendres 29 de novembre i així endavant. De forma excepcional hi ha comerços americans que inicien les ofertes abans del dia 29 i sempre acaben, a tot estirar, en el Cyber Monday, és a dir: el dilluns 2 de desembre.

Per aquí la cosa pinta diferent. He vist promocions del Black Friday des d’octubre i ens ofereixen dècims de la loteria de Nadal des d’agost, mentre passegem per les platges.

I com que per dates ja ens toca, hem vist l’esperat anunci de la loteria de Nadal, amb un contingut que, per desgràcia, ja ens coneixem de memòria. Històricament, aquest espot fuig de figures conegudes i utilitza persones anònimes, però sona a una història ja massa vista anys enrere, perquè va directe a buscar la llàgrima perduda de qui el veu.

A més, el relat i l’escenari són massa comuns: una nadala de fons, el dia a dia de la gent de classe mitjana que veu en la loteria una ocasió de donar un cop de volant a la vida; una reportera des d’una administració preguntant al personal amb qui comparteix el dècim. Ho acaba fent al nostre protagonista, de nom Julián. I aquest li respon que no té amb qui compartir el dècim. Bé, doncs com molta gent.

A partir d’aquí es genera un moviment amb un hashtag que es fa viral amb l’objectiu de compartir el seu dècim amb el Julián: "Flipo amb això del Julián", "jo també el comparteixo amb el Julián". Té molt poca força la frase del Julián com perquè generi aquest soroll. Hi ha molta gent sola; però que no ho diu.

En el sorteig, quan surt el Gordo mig Espanya hi juga... menys el Julián. I tots comparteixen el dècim amb ell. Perdó, però... no cola.

Notícies relacionades

El temps de les il·lusions

Una advocada amb TOC

Aquest país és molt solidari (una cosa demostrada en les seves últimes accions després del pas de la dana a València), i és al capdavant del món en el capítol de donacions d’òrgans. Però... ¿compartir un premi amb algú que diu a la televisió que no té amb qui compartir-lo?

Ho sento, però no cola gens. No és creïble. No emociona. No transmet. Les actrius i els actors ho fan molt bé, però... la història no funciona. Adeu, Julián.