LA FOGUERA

El meu amic Iker

Dijous a la nit, se suposava que ningú podia accedir als municipis de la zona zero de la catàstrofe a València. Allà, als seus blocs, amb fang fins al primer pis, la gent no havia rebut aigua potable ni menjar ni efectius de policia per frenar els saquejos que es produïen en un ambient d’anarquisme somali. No hi havia llum elèctrica ni gas ni cobertura de mòbil. En aquesta negror sobrevinguda enmig del primer món i a vuit quilòmetres de la tercera ciutat espanyola, el caos i la incomunicació eren totals. Un, per allò de la confiança en l’Estat, hauria cregut que la ruta fins al col·lapse era infranquejable; un hauria cregut en motius materials.

Però llavors va arribar Iker Jiménez, en una furgoneta conduïda per Ángel Gaitán i un equip mínim, armat amb càmeres i una antena. Des del programa Horizonte em van escriure per dir-me que la meva participació aquella nit quedava anul·lada, perquè s’emetria des del lloc on no ha aconseguit arribar mai Cuarto Milenio per més que ho ha intentat: la veritable dimensió desconeguda, apareguda sobtadament com un tumor de foscor més a prop del que mai ningú hauria cregut possible. I es va emetre.

Notícies relacionades

Ignoro quina va ser l’audiència de dijous i m’és igual. Iker Jiménez va fer una cosa molt important: periodisme. N’hi ha que el tracten de periodista de quarta, de tarat, de friqui, però l’Iker en realitat és un home bondadós, sense prejudicis i que és ple de curiositat. Amb aquests tres elements, sí, de tant en tant se li pot colar al programa un impresentable, un penques, perquè l’Iker no et jutja, no et veta, sinó que et vol escoltar, i més d’un s’aprofita de la gent confiada. Quan hi ha una gran calamitat, però, que tant pot ser la pandèmia com la riuada de València, aquests tres elements són els que et porten de nit a l’epicentre de la calamitat, on d’altres no arriben.

Va ser una emissió esgarrifosa. Els veïns, des dels balcons de la ciutat fosa a negre i submergida, li deien que necessitaven aigua, que no venia ningú a protegir-los, que no els escoltava ningú. Li donaven les gràcies per explicar-ho. L’Iker va acabar l’emissió plorant i Carmen Porter ho va fer al plató, perquè la filla de tots dos n’estava orgullosa. Jo també ho estava. I no seria digne deixar d’escriure-ho per timidesa. Aquest programa, fet de manera artesanal i improvisada, quedarà per als llibres d’història quan el futur pregunti què coi ens va passar.

Inicia sessió 0 Comentaris

La majoria

La comunicació amb els fills