‘Brunch’ és esmorzar

L legeixo a El País que Barcelona és pastura d’una tendència, el brunch, de la qual vaig començar a sentir-ne parlar fa 20 anys, però que segons la premsa seriosa porta una dècada petant-ho a Barcelona. ¿Una dècada? Ara entenc com és que encara continuen dient que hem d’avançar-nos a les xarxes socials o la intel·ligència artificial. En bona hora. Els periodistes de tendències es dediquen a tractar el passat com un demà.

"La tendència va arribar fa poc més d’una dècada i s’ha consolidat com una opció d’esmorzar tard o dinar aviat que sedueix sobretot estrangers i locals joves", diu la notícia. "Consolidat", diu, com dient que no hi ha rebel·lió possible, que el brunch és el que toca. Noti’s com es recorre a dos grups inidentificables i exòtics, joves i estrangers, per referir-se a fer un entrepà de llonganissa a mig matí com si fos la flor i la nata.

¿Cossos o vaixells? No sé quins són més llargs. Digueu-me, maleïts, què té de nou el brunch si no són el neologisme i el preu. Perquè ja no és que rebategin en anglès coses que en espanyol o català o qualsevol altra llengua eren normals i pròpies de la vida pobra: coliving, coworking, afterwork. És que posar un nom en anglès a les coses barates sembla que és suficient per multiplicar-ne el preu, amb ajuda de la moda. El brunch és, en sermo vulgaris, una oferta caríssima de torrades d’alvocat i te matxa amb coses flotant, que serveix perquè els diletants de 30 anys es treguin la ressaca de droga amb una cosa que sembla sana i simplement és cara. Per dir-ne bruch i menjar-lo en un lloc guapíssim de Gràcia ja et costa tres vegades més que al Rellotge de Laietana.

Notícies relacionades

Jordi González: «Després d’aquesta malaltia que gairebé acaba amb mi si faig alguna cosa és perquè em surt del cor»

La SER estrena programa

Aquest "dinar primerenc" o "esmorzar tardà" a què es refereixen a la premsa seriosa no és res més que el dinar que paletes espanyols i ramaders extremenys porten posant en pràctica des de l’Alta Edat Mitjana aproximadament. És el punyeter esmorzar del meu avi Juan, a qui mai li ha costat més de dues pessetes prendre el cigaló a La Perla amb una porra o un plat de cacauets. ¿Brunch, fills de puta? ¿Brunch?

El mateix però pagant milionades amb contactless en llocs abominablement cursis. La vida moderna consisteix en això, enganyar el nostre paladar amb sabors antics vestits de colors horteres que ara ressusciten i resulten ser "pop". Els meus collons, pop, tots volem assemblar-nos al pringat de qui tant ens (es) reien a l’escola. Tots som sants.