L’invent absurd de posar càmeres a la ràdio

En els espais convencionals (el que anomenem "la ràdio de tota la vida"), amb tan sols UN telèfon es pot entrevistar UN convidat. Punt. Ara, amb la imatge, perquè l’entrevista sigui tècnicament perfecta, és imprescindible que el convidat disposi d’una bona connexió 4G, que estigui ben centrat i prou il·luminat, que no porti auriculars amb bluetooth –perquè la música molt bé, però les converses se senten com una merda. I els cascos, millor que siguin els de cable, els de tota la vida, perquè si no els té la seva veu es pot assemblar perillosament a Robocop. ¡Ah! I que no li arribi una trucada al convidat perquè, a meitat de l’entrevista, la seva imatge es pot quedar com la de Walt Disney. ¡Com suen els tècnics i productors amb els convidats per fer la preproducció d’una entrevista!

No oblidem que el convidat sempre estarà més relaxat (i, per tant, més explícit, i comunicarà més i millor) amb un telèfon a la mà en lloc d’estar pendent de com l’està veient l’entrevistador, de com surt per càmera mentre parla, etcètera...

Tot això obeeix a l’esbojarrat desig de certs directius de ràdio de la necessitat de la transcendència dels continguts de la seva antena. "Ei, això que heu emès és una xorrada però és viral, i, a més, ha sortit el caputxó del micro i, per tant, ja em serveix": aquesta frase jo l’he sentit dir a un directiu radiofònic.

Notícies relacionades

Sandra Barneda

L’ascensor i el temps

Una gran part de professionals de la ràdio amb qui parlo sovint arrufen les celles i s’arronsen d’espatlles quan surt el tema de les cameretes. I alguna cosa deu tenir la ràdio, o l’àudio, quan algunes plataformes com Twitch ofereixen a l’usuari l’opció Només àudio per consumir els seus continguts...

Que sí, que sí... Que moltes enquestes, tendències, estudis d’opinió... Que si a la ràdio li queda poc i es mor... Doncs aquí la tenen vostès: la ràdio. Tan fresca i natural com sempre. Sense càmeres i, sobretot, sense fusionar mitjans, please.