Jordi Sabaté Pons i les caretes

Jordi Sabaté Pons ha lluitat molt. Això significa que ha lluitat amb els polítics. Contra la malaltia no es lluita, es resisteix. La seva lluita ha sigut afectar, conscienciant, el mesquí càlcul electoral dels partits, el tacticisme dels quals va retardar l’aprovació d’un projecte llastat per les esmenes, mentre la malaltia anava carregant-se moltes persones i moltes famílies amb pocs recursos. És fàcil entendre per què els seus dards al PSOE eren permanents: Sabaté Pons els apressava a posar-se d’acord d’una vegada. Doncs bé: entre els presumptes defensors dels malalts d’ELA que l’aplaudien, ara han sorgit retrets perquè el Jordi va visitar aquesta setmana la Moncloa, es va fotografiar amb el president i alguns ministres, i els va dedicar paraules d’agraïment per haver assolit l’acord que ha fet realitat la llei ELA.

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes gastronòmiques per Catalunya

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

De totes les tàctiques polítiques, al capdamunt de la piràmide del més menyspreable hi ha utilitzar els malalts com a ariet. És una actitud tan barroera com utilitzar les víctimes de certs delictes, siguin masclistes, d’okupacions o atemptats terroristes, i, per tant, no hi ha res de nou. Però poques vegades es pot veure tan gràficament la caiguda d’una careta. Els que retreuen a Sabaté "rentar la cara al PSOE" amb aquesta visita a la Moncloa demostren no haver pensat mai en la malaltia que suposadament els preocupava molt, ja que ni tan sols s’han plantejat l’esforç que suposa per a un home en aquesta fase de la malaltia el simple desplaçament fora de casa seva i la seva ciutat. Veure a la Moncloa el català Jordi Sabaté Pons, amb polítics envoltant aquesta cadira on està permanentment immòbil, mut i traqueotomitzat, només pot causar alegria.

El Jordi va lluitar per aconseguir un gran acord i ara el tenim. Així que gràcies, a tu i a tots els malalts i familiars que han lluitat. I permet-me que en recordi un altre que va lluitar sense arribar viu a la victòria: el meu amic Carlos Matallanas. Us haurien de fer una estàtua... i que visqui l’humor negre.